Barcelona és el laboratori de l’equilibri polític. No només per ser la capital i acollir tota mena d’expressions de signe diferent, cosa que no representa cap novetat, sinó pel fet d’estar governada pels Comuns, una força que viu l’actual circumstància política i social en l’equidistància dels dos grans pols en tensió, des del seu sobiranisme i el seu pacte de govern amb el PSC.

Aquest posicionament manté a l’ajuntament i a la seva alcaldessa sota vigilància constant per part de les dues ortodòxies. Però resulta que la imatge d’unitat o divisió del país depèn, en bona part, de l’apropament o l’allunyament d’Ada Colau respecte del govern de la Generalitat, atès el pes institucional i la projecció associada a la ciutat de Barcelona.

En les darreres setmanes, les imatges d’unió i desunió s’han succeït. Així, Colau va participar en el Pacte Nacional pel Referèndum i va criticar el referèndum unilateral; va donar suport a anar a votar l' 1-O i alhora es va  negar a col·laborar-hi oficialment, va fer una valoració positiva dels resultats de la convocatòria i ha rebutjat una eventual declaració unilateral de la independència.

La denúncia de la repressió policial exercida durant la jornada de votació arreu de Catalunya i també a Barcelona, ha permès recuperar l’esperit d’unitat institucional, sense escletxes, que ha estat reafirmat amb la vaga general/aturada de país per expressar la indignació ciutadana contra aquella barbaritat. Quan això passa, la capital és l’epicentre de la protesta. En definitiva, que la unitat d'independentistes, sobiranistes i demòcrates en general és perfectament possible. Però només funciona a estones.

Aquesta intermitència unitària és un dels dèficits del famós 80% que segons els sondejos comparteix el suport al dret a decidir. Està molt clar que Barcelona és quelcom més que el seu ajuntament i els seus governants i que el país és més divers i plural que el govern de la Generalitat, però també és innegable que les possibilitats d’èxit d’una proposta concreta es multipliquen exponencialment quan les dues institucions la defensen conjuntament. Aleshores, per què no funciona més sovint en tot allò que en podríem dir assumptes nacionals?

La resposta està a saber trobar l’equilibri entre els interessos polítics propis dels governants i l’exigència institucional de representar al conjunt de la ciutadania. Gens fàcil i poc habitual, i menys encara quan s’està al davant d’una qüestió limitada al sí o el no, dominada per una urgència artificial i uns compromisos de radicalitat que espanten quan ja semblen d’inevitable compliment, com és el cas de l'activació de la llei de Transitorietat i la corresponent declaració unilateral d’independència.

La unitat en la protesta sempre és més fàcil que en la proposició. El que no s’entén és com en cas de dubtes -- com els que indubtablement estan sorgint en aquests dies decisius davant la casi obligada DUI a partir d’una interpretació agosarada de la celebració d’un referèndum real--, no es recorre a l’exigència de la unitat per posar-hi pausa. Els carrers de Barcelona ho celebrarien.