La classe mitjana es recupera a Barcelona, després de molts anys de pèrdua de pes específic. La temuda bretxa social entre els barris més rics i els més pobres de la ciutat ha deixat de créixer i disminueix modestíssimament. Aquesta és la novetat de l'índex de la renda familiar corresponent a 2016, una bona notícia, ni que sigui pura estadística. Hi ha un gran consens en valorar com a terribles els perills que representa la desigualtat sobre la cohesió i la justícia social. Aquesta és la gran conseqüència de la crisi econòmica i l'objectiu prioritari de les forces d'esquerres és impedir l'obertura d'un abisme social. No s'ha guanyat cap batalla, és només una dada positiva.

L'any 2007, el 60% dels barcelonins vivien en barris amb rendes superiors a la mitjana de la ciutat. A finals de 2016, aquest percentatge se situava en el 47,9%, lluny encara de les xifres pre-crisis, però 4 punts millor que l'any anterior; en tot cas, un canvi de tendència significatiu. La distància entre rics i pobres es manté abismal (Pedralbes té una renda 7,06 vegades superior a la de Ciutat Meridiana), tanmateix les diferències no van en augment. Caldrà veure en posteriors estudis si la millora estadística es consolida; el factor clau és el grau de creixement de l'ocupació, un 6,4% a Barcelona, durant 2016 i la incògnita més rellevant és saber si les circumstàncies polítiques i socials del país, sumades als indicadors pessimistes de l'economia europea, permetran mantenir la tendència.

La classe mitjana, una ampla franja de població amb rendes suficients per viure dignament, atendre satisfactòriament les necessitats familiars i desenvolupar els objectius personals dels seus integrants amb certa comoditat, és la destinaria de les propostes de la majoria de forces polítiques progressistes en substitució de la vella classe obrera, avui un concepte pràcticament oblidat.

La nova classe mitjana és un gran univers d'assalariats, professionals, autònoms, uns provinents de la classe alta empobrida sobtadament per la crisi i d'altres emergents de les rendes més baixes fins a instal·lar-se lentament en el suposat paradís de les rendes mitjanes. En l'ampliació i consolidació d'aquesta categoria estadística estan dipositades les esperances d'evitar una ruptura social de conseqüències desastroses en tots els àmbits. Hi ha qui creu, fins i tot, que aquesta força social és la nova classe revolucionaria.

L'any 1971, el director italià Elio Petri va dirigir La clase obrera va al paraíso, una paràbola sobre els patiments del bon obrer i les contradiccions de la lluita de classes que havia de portar suposadament els treballadors a gaudir de la felicitat material més endavant, encara que de moment només poguessin arrencar petites concessions al sistema. Avui, el paradís és propietat simbòlica i estadística de la classe mitjana, instal·lada en el pragmatisme d'intentar sobreviure en les millors condicions possibles en el món real, sense esperar victòries futures.