Missió complida. L’estàtua del nostre negrer més insigne ha estat retirada dels seu pedestal. S’ha enretirat un tros de pedra amb la fesomia del primer marqués de Comillas però la rellevància dels vaixells catalans en el comerç d’esclaus des d’Àfrica a les colònies americanes segueix pendent de ser estudiada i assumida col·lectivament. El Negre López no era l’únic traficant instal·lat a Catalunya i aquell negoci inhumà i legal va deixar grans beneficis econòmics que en una part varen revertir a la renovació urbana de Barcelona, a l’estructura econòmica del país en forma de bancs o grans empreses i fins i tot a la cultura, mitjançant el mecenatge que els devia endolcir la seva projecció social, d’altra banda prou envejada per la riquesa acumulada.

L’esclavisme va ser un fenomen totalment integrat a la societat europea i també a la catalana, com les creuades contra l’infidel en el seu moment; costa de veure les avantatges d’amagar-ho sota l’estora, com si el nostre país fos un país immaculat en el que no hi havia hagut ni esclaus, ni esclavistes, ni borbònics, ni franquistes. Tampoc es tracta de fer un homenatge als prohoms que es varen enriquir d’aquesta forma ni donar per expiada la seva culpa per haver mantingut un poeta excel·lent o aixecat una església singular; però ara que es fan esforços per mantenir viva la memòria històrica, no estaria de més exhibir també les nostres misèries, molt semblants, d’altra banda, a la majoria de països veïns.

L’estàtua d’Antonio López es podia haver mantingut tranquil·lament al seu lloc només afegint-hi una placa explicativa de la seva condició de transportista d’esclaus; justament per no perdre la consciència de la seva existència i la de tants altres, per no oblidar els orígens d’algunes grans fortunes i per comprendre que l’esplendor de la nostra ciutat, com de tantes altres, es deutora en part de la magnificència d’un diner incòmode que avui ens esgarrifa però que durant generacions va ser simplement el benefici natural d’un negoci. Les contradiccions de la nostra elevada i exquisida moral també es mereixen un monument. De fet, ja el teníem, però hem preferit amagar-lo sota l’estora per no ferir mirades sensibles o ingènues.