No cal ser un expert en la teoria del caos per conèixer l’efecte papallona. Un simpàtic lepidòpter aleteja a la Xina i els seus efectes es poden notar a l’Argentina en forma de tornado. A la política també es dona aquest efecte: mor un noi senegalès després de patir un infart a Lavapiés, uns encaputxats creen el caos al barri, els seus companys del top manta denuncien la persecució policial a la que es veuen sotmesos a Madrid i a Barcelona es donen ordres de deixar tranquils els venedors ambulants de mercaderia falsa, segon ha sabut Metrópoli Abierta.
Des del primer dia, el govern dels Comuns ha topat amb el top manta, tant amb els manters com amb els qui voldrien la seva prohibició pura i dura com amb aquells que creuen que abans que un problema de legalitat hi ha una exigència d’humanitat. El conflicte dels venedors ambulants és una mena de paradigma del mandat d’Ada Colau. L’alcaldessa i la seva gent es debaten permanentment entre la seva consciència d’activistes socials i el descobriment de les obligacions del consistori respecte del conjunt dels barcelonins, tant pel que fa als seus drets com els seus interessos legítims, fins i tot, els del comerciants de la ciutat.
Ningú dubta de la complexitat existent per resoldre el top manta, hi ha marginació, explotació, falsificació de productes, comerç il·legal i ús indegut dels espais públics, com a mínim. Hi ha una relació a respectar entre legalitat, fiscalitat y regulació de l’activitat comercial i tot això ha de ser compatible amb l’exercici de la solidaritat i el dret a viure i treballar de tota persona en les millors condicions possibles.
L’equació és molt difícil de resoldre, això s’entén; tanmateix és més difícil d’acceptar que es pretengui resoldre amb un ull posat constantment a la Xarxa per seguir al minut el que diuen o diran els seus col·legues de cercle i els seus antics companys d’agitació social. Aquesta por terrible al què diran els seus ens ajuda a entendre moltes de les dificultats per les que passa Ada Colau, entesos aquests “seus” no com el conjunt dels votants de BeC, sinó com el selecte grup de militants-observadors que actua com consciència ideològica dels qui tenen obligacions institucionals.
La seqüència de causa i efecte entre la desgràcia de Lavapiés i la reacció de la Guardia Urbana de Barcelona és nítida. Però, som davant una mena de concessió al dol dels manters, un intent d’apaivagar el malestar que pugui existir entre el col·lectiu, una mesura transitòria? O aquest augment de la permissivitat amb els venedors és una prova de l’escassa confiança en la seva pròpia política en aquesta matèria? Els dubtes a la plaça de Sant Jaume poden tenir les mateixes conseqüències que l’aletejar de les papallones, amb la diferència que el tornado no es produirà a Austràlia, sinó a plaça Catalunya.