Manuel Valls, el diputat francès nascut a Horta, només sembla disposat a presentar-se a l'alcaldia de Barcelona si és per guanyar. Res d'estrany. Ha fet números, s'ha adonat que amb la força i les expectatives electorals de Ciutadans segurament no n'hi hauria prou per compensar la mobilització i la unitat independentista que la seva candidatura provocaria, per això voldria encapçalar una candidatura constitucionalista. La seva lògica és impecable, teòricament.
El problema és que a Catalunya i a Barcelona el front constitucionalista no existeix com a tal. És veritat que el mateix Valls i Josep Borrell han participat en manifestacions celebrades a Barcelona en defensa de la Constitució i contra la via unilateral de la secessió amb presència dels dirigents de PSC, Ciutadans i PP; potser això li ha causat una impressió equivocada.
Una il·lusió de dia festiu. Aquests tres partits comparteixen oposició al procés independentista i defensa de la legalitat, que no és poca cosa, però insuficient per pensar en la formació d'un front comú al Parlament (com ja s'ha vist) i menys encara per a concórrer junts a les municipals de Barcelona (com es veurà).
D'entrada, no sembla que la solució dels problemes de Barcelona hagi de passar per una batalla entre constitucionalistes i independentistes. Costa d'imaginar quines qüestions ciutadanes, quines propostes d'ordenació urbana o de govern de l'economia local exigeixen intentar dividir la ciutat en dos a partir de la simplificació d'independència sí o no. Aquest és un factor que juga en contra de l'aspiració de Valls.
L'altra, és la dispersió i la contradicció de projectes de futur per Barcelona (i Catalunya) entre les anomenades forces constitucionalistes, que en realitat no coincideixen ni tan sols en la posició unionista que sovint se'ls atribueix en conjunt. Unionista ho és el PSC perquè proposa la unió de les parts de l'Espanya plural (com una bona part dels Comuns), mentre que Ciutadans i PP no creuen en l'existència dels pobles diversos que hagin de viure junts sinó en la diversitat de l'Espanya única, indivisible com França, vaja.
El frontisme reclamat per Valls (segurament també desitjat per les forces independentistes per poder governar la capital de Catalunya) s'intueix com una fórmula per treure avantatge de l'equidistància d'Ada Colau i, sense haver d'entrar en la discussió de l'agenda específicament barcelonina, aconseguir una victòria de prestigi per rellançar una carrera política que està fent aigües a França.
Una maniobra molt poc interessant per Barcelona, malgrat ho pugui ser per Ciutadans que volen consolidar el seu lideratge en la lluita contra el separatisme. Molt probablement es quedaran sols amb la joguina. Aleshores, veure'm si la confiança de l'exprimer ministre francès en el partit d'Arrimadas i Rivera és sincera o es demostra també instrumental.