Les veritats universals son escasses. Una d’elles és “futbol és futbol”, una perla atribuïda a Vujadin Boskov, ex entrenador del Real Madrid, que situa l’espectacle futbolístic en el seu lloc, en el del caprici de la pilota i en el seu allunyament d’altres disciplines de la vida, com ara la política. És una frase rodona que ningú es creu, malauradament. N’és un exemple la polèmica habitual i inexplicable de l’equip de govern de Colau amb els promotors del visionat col·lectiu en pantalla gegant dels partits de la selecció espanyola de futbol.

A Barcelona es manifesta tothom que vol i l’espai públic és colonitzat pels més diversos grups polítics, anti sistema, comercials, non-profit, il·legals, esportius; això és estupend i només es demana que hi hagi certa regularització en la utilització de l’espai públic. Tothom ho té fàcil, excepte els seguidors de la Roja, que no deuen ser pocs sinó més aviat molts.

Particularment, soc un aficionat al futbol espectacle a qui no interessa massa el futbol de bandera per considerar-lo una modalitat de l’esport nacionalista pròpia del segle XX. Jugar nació contra nació em sembla artificial quan justament aquest esport professional està plenament internacionalitzat i els grans clubs, els que l’han convertit un fenomen de masses televisiu, han fet de la formació d’equips amb les estrelles internacionals la base del seu èxit. M’horroritza especialment la cantarella patriòtica associada al triomf de les anomenades esquadres nacionals. Tanmateix, entenc que hi hagi molta gent que segueixi les competicions de seleccions nacionals amb frenesí.

El que és difícil d’entendre son els entrebancs municipals al seguiment públic dels partits. No serà perquè a Barcelona no es puguin posar pantalles gegants al carrer, perquè sabem que sí que es pot; o que les exhibicions futboleres siguin prohibides a la ciutat, perquè sabem que no és així; aleshores, hi ha un impediment mental-ideològic per tractar-se de la selecció d’Espanya?

Això seria ridícul, infantil, una tonteria molt contradictòria a la tolerància demostrada per aquest govern municipal sobre altres qüestions. Però, alguna raó confessable deu tenir. Potser és perquè ho demanen Ciutadans i el PP? També seria un error confondre els aficionats de la Roja amb aquests dos partits espanyolistes. Ben segur que hi ha rojos que segueixen els partits de la Roja i celebren els seus gols amb deliri.

Una resposta a la resistència municipal a deixar gaudir del futbol de la selecció espanyola al carrer podria explicar-se per qüestions de seguretat. No fos el cas que una concentració de hooligans de la Roja provoqués aldarulls per uns hipotètics enfrontaments amb els hooligans de l’anti-Roja, molestos per aquesta exhibició popular de l’adversari en el carrer que consideren sempre seu. Aquesta eventual justificació seria desastrosa, suposaria acceptar que la convivència està molt més malmesa del que estem disposats a admetre, seria un fracàs per la tolerància cívica i la culpa no seria del futbol, perquè futbol és futbol.