Els joves d’Arran pateixen de turismofòbia. És sabut perquè ells en fan bandera. Aquests activistes llunàtics, segons expressió de Joan B. Culla, han protagonitzat una nova proesa pujant a un bus turístic per fer fum i desplegar una pancarta per deixar constància del seu enuig per una de les indústries fonamentals de l’economia de Barcelona. No va prendre mal ningú i probablement cap turista deixarà de venir a la ciutat per culpa d’aquesta acció concreta de transcendència més aviat modesta. Bé, i ja està?

No, no seria prudent relativitzar aquesta mena de publicitat negativa de Barcelona que porta implícita una falta de respecte pels turistes i la seva llibertat, suposa un incordi pels professionals del sector, a més d’una demostració d’impunitat impròpia d’una ciutat civilitzada. Gerardo Pisarello ho va qualificar d’acció simbòlica; i tenia raó. És un símbol del que no s’hauria de tolerar, justament perquè és una exhibició d’intolerància en una ciutat que fa bandera del seu esperit obert.   

REFLEXIÓ

Està dit i redit que Barcelona ha de reflexionar sobre la seva relació amb el turisme massificat que podria acabar posant en perill la mateixa viabilitat del sector en termes de qualitat de l’oferta i acceptació/convivència ciutadana del fenomen. El que no està escrit enlloc és que l’Ajuntament o els col·lectius del sector crítics amb l’actual situació hagin encarregat a les joventuts d’Arran el procés d’expulsió dels visitants a cop de bretolada.

Aleshores, si no són l’avantguarda de res, no se’ls hauria de riure les gràcies a aquests defensors d’una manera de fer minoritària i inútil, almogàvers d’una visió de Barcelona reduccionista i sense revàlida democràtica. Tampoc s’ha d’exagerar com tendeixen a fer algunes ànimes sensibles assimilant aquestes murrieries de pretensions revolucionàries al terrorisme, ni que sigui de baixa intensitat.

La rellevància d’aquest acció simbòlica radica en els perill potencials als que s’hauria d’associar. La multiplicació d’incidents que impliquen la violentació dels forasters en l’espai públic és una aposta d’alta probabilitat per materialitzar un disbarat més endavant. Ningú ho vol, per suposat, per això sorprèn la falta d’unanimitat en la reprovació pura i simple d’aquests assalts juvenils i propagandístics de no se sap ben be què.