Josep Ferrando es mostra esperançat. És arquitecte i els professionals del seu sector alberguen projectes de regeneració, d'il·lusió amb el col·lectiu. Amb el seu despatx d'arquitectura ha guanyat el concurs per edificar dos edificis per a 66 famílies que hauran de substituir l'edifici Venus a La Mina, al municipi de Sant Adrià de Besòs, però a prop de Barcelona. La proposta guanyadora es diu DosTr3Quatre. Com a professor, director de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de La Salle Barcelona (ETSALS), també ofereix respostes davant de la manca d'habitatge.
Ferrando, que s'ha especialitzat en obra pública i que ha signat diferents edificacions a Amèrica Llatina, a més de a Barcelona, considera que es presenta una gran oportunitat perquè La Mina pugui aconseguir alguna cosa que no ha tingut mai: un teixit comercial, urbà, que enganxi el barri amb Barcelona. L'arquitectura ha de contribuir a això, entén Ferrando, que insisteix en la qüestió econòmica: "Les persones haurien de poder viure i treballar en aquest entorn".
Per això, en aquesta entrevista amb Metròpoli, l'arquitecte expressa la seva convicció: "Els nous edificis de La Mina haurien de afavorir la continuïtat urbana, amb zones verdes, comerç i sense zones fosques". Però Ferrando demana que l'administració segueixi amb atenció tot el procés perquè això pugui ser realitat.
Pregunta: Com sorgeix la idea de presentar-se a un projecte com aquest?
Resposta: Juntament amb el meu despatx ja ens hem presentat a molts concursos i la majoria són d'obra pública. Creiem que és un compromís amb la societat i el medi ambient i per això hem treballat en diferents àmbits com l'educatiu, l'esportiu o el sanitari. Sempre m'han interessat les fronteres difuses entre el públic i el privat i en aquest cas especialment perquè és molt delicat. No és només un edifici que es fa de nou, sinó que hi ha un altre que es derriba.
Quin és l'objectiu principal d'aquesta nova construcció?
L'edifici ha de construir ciutat. Derruir no hauria de ser una de les actituds de la societat. Més aviat s'hauria de reutilitzar l'espai, però quan es pren una decisió tan dràstica és perquè realment el bloc està en molt mal estat. A partir d'aquí, cal pensar en millorar la vida de les persones, tant de les que viuen a l'edifici de Venus com de la resta de ciutadans de La Mina.
Havia sentit parlar de tots els problemes que envolten l'edifici Venus?
Sí, perquè La Mina és un barri que porta molts anys en transformació i té coses molt boniques: per exemple, la Rambla de La Mina que creua la Ronda Litoral i arriba a la costa. És primordial que zones així es tissin amb la ciutat o estaran destinats a ser un cul-de-sac. El barri ja té certa continuïtat viària amb el carrer Cristòfol de Moura, però no en el sentit peatonal. Està molt a prop i alhora molt lluny del mar. El nou edifici, en aquest sentit, suposarà cert fet del creuament entre la Rambla i el carrer esmentat. S'hi donarà continuïtat també a la biblioteca i al centre cívic.
Josep Ferrando, durant l'entrevista amb 'Metròpoli'
Doncs, serà també un edifici aprofitable per a l'entorn de tota la ciutat de Barcelona.
Totalment. Per a mi, qualsevol edifici ha de ser una paraula en una frase que ajudi a completar l'oració fins a aconseguir un relat. Quan tens eixos cívics o peatonals com la Rambla és important que hi hagi edificis que l'acompanyin i als quals es pugui accedir des de la via. Que l'activin les 24 hores: durant el dia amb equipament i per les nits amb les llums de les vivendes. D'altra banda, els espais públics es moren perquè la comunitat no hi va. Generen, en certa manera, inseguretat. El criteri del nou edifici es basarà en un espai públic circumdant inclusiu, amb perspectiva de gènere, sense llocs foscos i amb la major quantitat de verd possible.
Ara amb la seva experiència, què creu que es va fer realment mal amb l'edifici de Venus? Tenint en compte que els conceptes són molt diferents 60 anys després.
En aquell moment en els anys 60 es va fer un exercici a tota Barcelona de generar barris de vivenda que fossin capaços de reubicar les persones que vivien en unes condicions que no eren les desitjables. Alguns es van fer amb més encert com a Montbau i altres, no tant. I no sempre té a veure amb la qualitat dels materials. A La Mina no es va tenir en compte el teixit urbà, va faltar més ciutat. No hi ha oficines ni comerços gairebé. I el riu Besòs ara està fantàstic, però fins fa poc no. Els seus veïns estan empesos, per tant, al límit.
Realment hi cap alguna possibilitat que pogués reutilitzar-se l'edifici?
En els últims anys, en l'arquitectura internacional, han existit exercicis de reutilització d'edificis. Però, en aquest cas, el formigó de l'època era bastant pobre. No sóc el tècnic que ha analitzat aquest espai, però no estava en bones condicions, això segur.
Avui en dia seria impensable un model com el de Venus? Amb tantes escales, per exemple, i aquesta dimensió.
Sí, les tipologies de vivenda estan canviant molt. Ara s'investiguen segons la seva durabilitat i adaptabilitat. La primera té a veure amb el manteniment i la segona amb què els espais tinguin les dimensions adients perquè es puguin reutilitzar en temps diferents. Si, per exemple, la família que viu allà té fills podrà convertir una sala d'estar en una altra habitació. Abans, les cuines eren llocs acorralats i petits, on algú de la casa estava al nostre servei. Ara, són elements centrals i oberts. La sostenibilitat també és això, no només que els materials emprats deixen petjada de contaminació.
L'arquitecte Josep Ferrando, a l'entrevista amb 'Metròpoli'
Quins altres detalls tindrà el nou edifici?
Un dels requeriments del concurs és que no hi hagués molts espais comuns. A més, totes les vivendes han de ser de, exactament, de 61,80 metres quadrats. La mateixa mesura que les de Venus. Si es feien aquests 20 centímetres extres per arribar a 62 metres, eren els veïns els que havien de pagar l'excedent. La qual cosa era totalment il·lògic perquè hauria semblat un altre tipus d'operació.
Com estarà estructurat?
Hi haurà 66 vivendes distribuïdes en dues torres unides per un sòcol que serà un local comercial. La habitabilitat exigeix que cada pis tingui com a mínim una hora de sol directe al dia. Són unes condicions molt millors. La torre més alta estarà al nord i la més baixeta al sud perquè no li faci ombra. Aquesta darrera també tindrà menys alçària per a alinear-la amb la biblioteca.
Com influirà el trasllat a nivell sociològic? Perquè l'edifici podria desbordar-se com va passar amb Venus.
Crec que, en aquest cas, l'administració pública estarà per la feina de fer aquest procés amb converses, reunions... Jo estaria encantat d'anar algun dia i compartir amb els veïns el projecte. Ja ho vaig fer quan vam guanyar el concurs de la Rambla del Carmel i va ser molt interessant compartir amb ells les idees. Més que res perquè aquesta rambla en concret era molt asimètrica. D'una banda tenia un teixit urbà molt consolidat i molta densitat i, d'altra banda, eren quatre cases. Així que les demandes d'uns i d'altres no eren les mateixes. Espero que les converses que es van donar, encara que siguin diferents, es donin ara també.
Les condicions d'habitabilitat, com ha mencionat, també seran millors.
Sí, seran molt millors i sostenibles. El material principal serà la ceràmica: posarem una doble capa que generarà inèrcia tèrmica, com un cantir. Contindrà el fred i la calor i donarà menys despesa energètica. Els aïllaments també seran diferents. En aquest sentit, estem pensant en treballar amb una empresa catalana que escalfa els forns amb els quals fan la ceràmica amb l'energia que genera la cremada de residus d'un abocador. També estem valorant construir amb una estructura industrialitzada, perquè sigui més ràpid. Això últim té l'objectiu que la gent vegi com més aviat es comença a fer alguna cosa i es generi il·lusió. Els projectes que s'estiren molt en el temps desgasten a tots.
Vivendes per a quatre persones?
Sí, però poden ser cinc. Els espais es poden treballar, i pot haver-hi tres habitacions.
L'arquitectura també pot ajudar a millorar el ja existent. Ara que el barri de Torre Baró està de moda, per la pel·lícula de El 47, què es podria fer?
Es pot millorar, sí, amb més transport públic, amb més activitat econòmica. Els barris sense activitat econòmica es van degradant, com passa als barris rics de Sud-amèrica, que no és el model d'Europa. El que és important en aquests barris és projectar el buit, perquè el buit és residual, i el que ha quedat és el públic. El que es pot millorar és la pròpia construcció, que en molts casos va ser d'autoconstrucció. I augmentar la densitat en alguns punts estratègics, perquè sense densitat no hi ha desenvolupament econòmic.
Això és el que s'està fent al barri de La Catalana, a Sant Adrià?
Sí, la clau és augmentar la densitat, sense donar lloc a l'especulació.
La construcció industrial, com s'ha fet al carrer Marroc a Barcelona, és el futur per pal·liar la falta d'habitatge?
Hi ha hagut un canvi i es fomenta més la industrialització. Permet una major agilitat, i s'ha provat i hi ha experiència sobre això. Es treballa també en fusta. I amb el formigó, com vaig poder comprovar en la construcció d'un edifici universitari a Buenos Aires. ,
Però falta un canvi cultural per assimilar aquestes construccions industrials?
Amb la fusta s'assumix amb claredat. De fet, és la pròpia administració la que està afavorint la fusta. El pavello espanyol a la Biennal de Venècia mostrarà el primer parc de bombers que s'ha realitzat de forma íntegra en fusta. I pot resultar estrany, perquè la fusta s'associa a llenya, i un parc de bombers....Però resulta que la fusta és menys conductiva que l'acer, que col·lapsa abans que la fusta. Si volem complir l'agenda 2030, és impossible construir tot amb formigó. I aquesta filosofia és la que