De Sant Adrià de Besòs al món: les futbolistes que van néixer a l'escola del Sant Gabriel

A principis de la dècada de 2010, el C.E. Sant Gabriel femení va viure la seva època daurada. El seu primer equip va militar a la màxima categoria del futbol espanyol --l'antiga Superlliga-- i es va enfrontar als gegants com el Barça o l'Athletic.

Al seu camp de Sant Adrià de Besòs es respirava futbol de primer nivell, i moltes jugadores internacionals van passar per les seves files. Va ser un dels clubs pioners a apostar fort pel futbol femení quan encara era minoritari als mitjans i a les grades.

Avui, més d'una dècada després, el contrast és brutal. El primer equip competeix en categories inferiors, i el club sobreviu gràcies a l'esforç de tècnics, famílies i jugadores. Les instal·lacions estan completament abandonades, tal com ha testimoniat Metròpoli: gespa remenada, barracons enrunats, una carpa buida on no hi ha ni un bar, i un espai de fisioteràpia més semblant a un magatzem que a una sala mèdica.

Una pedrera "amb ADN"

Malgrat tot, aquest any el Sant Gabriel ha començat una nova etapa. Canvis en la coordinació, noves dinàmiques en els equips femenins i un objectiu clar: mantenir viu el planter, l'ànima del club. "Aquí les nenes entren sent benjamines i moltes es queden fins a adultes. No busquem només talent: busquem compromís, ganes i un entorn familiar sa. Per molt bona que sigui una jugadora, si els pares generen conflictes, no encaixa amb el nostre projecte", explica a aquest mitjà Daniel Arias, Director Esportiu Femení.

Aquesta filosofia ha convertit al Sant Gabriel en una petita fàbrica de futbolistes amb caràcter: "Som un club treballador, amb molta energia. Un equip guerriller que vol la pilota", resumeix Arias, que també és entrenador al Juvenil A Femení.

Talent de base

I és que per aquesta històrica escola de futbol --una de les més prolífiques de Catalunya-- han passat jugadores que han arribat fins i tot a l'elit. És el cas de Laia Aleixandri, que als 24 anys fitxarà pel FC Barcelona per quatre temporades. La de Santa Coloma de Gramenet és actualment defensa central del Manchester City i va aprendre gran part del que sap al club de Sant Adrià.

També destaquen noms com  Anna Quer, un dels exemples més prometedors de l'aposta de Sant Gabriel pel futbol femení de base. Als 14 anys ja estava debutant amb la Selecció i, poc després, va fitxar pel Barça, on ja forma part del primer equip B en categoria Sub-17. La seva evolució reflecteix el model formatiu del club: sortida precoç de Sant Adrià, pas per la selecció i entrada al millor entorn de futbol femení espanyol.

Candela Andújar (exBarça, avui a Costa Rica), Irina Uribe, Paula Nicart, o Noa Ortega també van donar els seus primers passos amb el baló en aquest camp.

Vuit equips en un camp

No obstant això, el camp de futbol Ruiz Casado --en honor al polític del PP assassinat a mans d'ETA a Sant Adrià-- sembla massificat. Cada tarda, fins a vuit equips entrenen en ell. L'espai es divideix en parcel·les. Un espai que encara conserva l'essència de barri i l'entrega de les seves jugadores, però on tot està al límit.

A la manca de recursos se suma un problema estructural: cada vegada hi ha menys jugadores de Sant Adrià. El club ha hagut de buscar talent en altres municipis i avui pateix una penalització per tenir jugadores de fora, una mesura que resta encara més als projectes de base.

Injecció de diners

Sembla que ni la subvenció anual municipal ni les quotes dels 600 jugadors que integren la plantilla del Sant Gabriel són suficients per mantenir una estructura que deixa molt a desitjar. Goteres, cables a la vista, vidres trencats, escombraries acumulades...

Des del club agraeixen, això sí, la implicació del pare d'una de les jugadores, que aquest any destinarà una inversió per arreglar part del camp.

Una història que va marcar un abans i un després

Lluís Boada, economista i humanista vinculat al Sant Gabriel per la seva filla, va viure des de dins un dels moments més crítics del club. "La meva filla ho va deixar fa uns vuit anys, poc després de la crisi que va patir el club, quan el seu impulsor, el senyor Llandrich, va tenir problemes de salut i econòmics", recorda. Amb la marxa d'aquest mecenes, figura clau en la trajectòria del club, el Sant Gabriel femení va descendir de la Primera Divisió estatal i va quedar al bord de la desaparició.

Boada va intentar llavors evitar el col·lapse. Va tirar de contactes i va aconseguir que el club ocupés portades i llargs espais en tertúlies de ràdio, una cosa insòlita en aquell moment. "Mai el futbol femení havia tingut aquell protagonisme als mitjans", explica.

Per a Boada, el Sant Gabriel "va estar a l'origen de tot". "Era el club d'un barri humil que cuidava amb admiració la seva pedrera, gràcies a la generositat del senyor Llandrich. I el seu buit no l'ha omplert ningú. Crec que la ciutat li deu molt a ell i a totes les nenes que van deixar-hi tantes hores i tantes il·lusions".

De la pedrera al món

El Sant Gabriel va ser un referent estatal del futbol femení i encara conserva la seva ànima. Però sense instal·lacions dignes ni suport local, el futur d'aquesta escola corre perill. El que no falta, en canvi, és el talent i la determinació de les seves jugadores.

D'aquell camp segueixen sortint històries que inspiren. Com la de les germanes Carrascosa --Aina i Yanira--, que van començar a jugar al club amb tan sols vuit anys i avui formen part del Juvenil A Femení en Lliga Preferent.

Com tantes altres nenes que van aprendre aquí que per arribar lluny, primer cal lluitar cada pilota a casa.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial