Barcelona ja té un petit monòlit per a un poeta tan gran com Luis Eduardo Aute (Manila, 1943- Madrid, 2020). Situat a la plaça Rovira, de la Vila de Gràcia, recorda que Aute va créixer i passar temporades a la casa dels seus avis al carrer Massens.
El mèrit es deu a la Plataforma Aute, formada per amics i familiars del compositor, cineasta, escultor, pintor i cantant mundialment reconegut. Poc o res a Barcelona i Catalunya.
Símbol i mite sentimental de la Generació del Tardofranquisme, la Transició i molt després. Amic del barceloní Joan Manuel Serrat. Veure'ls cantar junts a Youtube “D'alguna manera, hauré d'oblidar-te…” posa la pell de gallina.
El seu vers que diu “I el temps es pentina amb gest d'amant” mereixeria un altre monument per si sol. En el monòlit consten tres de les seves cançons: “Al alba, Quiéreme i Una de dos”.
Bona selecció si acaba tornant a la vida a la carrer Massens i recordar: “Pasaba por aquí, pasaba por aquí/ cap telèfon a prop/ i no ho vaig poder resistir/ pasaba por aquí”. Potser on l'amor perdut de “Ai, amor meu, sense el teu batec”.
Políglota de sis idiomes, inclosos el tagal i el català, va escriure la cançó Somnis de la Plaza Rovira. La del seu pare i del seu avi: “Plaça Rovira/ Vella Plaça Rovira/ Del meu barri de Gràcia/ I el meu cor adormit.”
Entre els seus amics barcelonins i catalans: Pablo Sanllehi, Francesc Betriu, Adolfo Marsillach, Joaquim Maria Puyal, Miguel Poveda, Pi de la Serra, Marina Rosell, Maria del Mar Bonet, Sisa, Roger Mas, Estopa, Amics de les Arts, Eugenio Trías...
El seu disc Giralluna. Els seus recitals a La Monumental… Els mandamassos i mandarins culturals de la Plaça Sant Jaume no li van reconèixer. Ni una medalla municipal, ni una creu autonòmica ni una condecoració quan va fer la mili a Tremp (Lleida).
Home de rostre tímid, una mica apocat, trist i un punt indefens inspirava tendresa, carinyo, melangia… “No et despullis, encara no”. Maltractat des de petit per successives malalties, la seva fortalesa era de ferro forjat. La seva ment, inquebrantable.
Pocs alegats tan tristos s'han escrit ni cantat contra la pena de mort i els afusellaments de cinc antifranquistes. La censura civil i militar van creure que era una cançó d'amor.
I els amants d'aleshores, també: “Presiento que tras la noche/ Vendrá la noche más larga/ Quiero que no me abandones/ Amor mío, al alba/. Al alba, al alba/. Al alba, al alba…”
L'Ajuntament, tan progressista com poc culte i oblidadís, va enviar a la inauguració del monòlit a la cinquena i última tinent d'alcalde de baix perfil. Així és el progressisme municipal.
Rosas en el mar, lletra d'Aute, veu de Massiel. Èxit primerenc. Primera gran veritat: “La llibertat, la llibertat/. Dret de la humanitat./ És més fàcil trobar roses al mar”.
Després, ell i Massiel, una altra vegada, en aquella Aleluya, n.1. En la qual demanava: “Nou inferns sense el Dante/. “Unes flors en la meva tomba / Sempre mai, mai, mai/. Aleluya.”
Luis Eduardo, d'alguna manera els barcelonins havíem de recordar-te. Per mol que vulguem no ha estat fàcil, ja saps... Ens falten les forces, --ha estat molt tard-- i res més, gairebé res més.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant la intel·ligència artificial
