La discussió sobre l'ampliació de l'aeroport de Barcelona està centrada en tres aspectes: la incidència sobre el medi ambient, la gestió de la infraestructura i el que suposa d'inversió de l'Estat a Catalunya.

Són, sens dubte, assumptes importants, però s'ella en falta un debat previ sobre el model territorial i sobre quin aeroport requereix aquest model.

Quina Barcelona i quina Catalunya s'entreveuen a 25 anys vista? ¿Un territori que atragui a viatgers de Ryanair, és a dir, un turisme barat sense gaire valor afegit? ¿Un centre de recerca, lligat al món i no només amb un aeroport, també amb universitats potents? ¿Un territori en què predomini la nova indústria, amb capacitat de transformació i exportació? I tot això: ¿fet amb capital local, que cada vegada es concentra més en el sector immobiliari i hoteler, o amb capital estranger, encara que no reinverteixi els beneficis?

L'única referència a aquesta perspectiva global la ha formulat el secretari de Mobilitat, Manel Nadal: “No aspirem a tenir més passatgers ni turistes. Volem atreure a més empresaris, centres de recerca, i que es creïn llocs de treball. Perquè Catalunya sigui un hub cal guanyar en competitivitat i aconseguir vols intercontinentals sense necessitat d'escales”.

Els altres, gairebé res.

No és una casualitat que s'eviti analitzar el model. Passa amb l'aeroport i amb altres assumptes. Es discuteix el detall, es ignora el general.

Fa uns dies la suposada líder municipal d'ERC a Barcelona, Elisenda Alamany, proposava resoldre el problema de l'habitatge limitant el dret a la propietat immobiliària.

És possible que una mesura d'aquest tipus posés pisos en venda o lloguer, però és una mesura que incideix sobre la pròpia economia de mercat i el dret a la propietat. Es pot estar en contra, clar. Però ¿només en el sector immobiliari? ¿És això l'única cosa que falla en el capitalisme?

¿Per què limitar el dret a posseir diversos immobles destinats a residència, però no el dret a tenir diversos hotels o una abultada cartera d'accions o un munt d'escoles, a més subvencionades, com passa amb les ordres religioses?

Elisenda Alamany i el seu partit ¿estan a favor del dret a la propietat o estan en contra? ¿O depèn del dia i de l'hora?

En el cas de l'aeroport, almenys de moment, les coses semblen clares: es tracta d'una infraestructura de caràcter públic. La seva funció és articular el territori, de manera que l'Estat hi inverteix i la gestiona perquè és estratègica pel desenvolupament territorial.

No és l'únic model. En altres països hi ha aeroports privats. I aeroports públics de gestió privada. Entre els de gestió pública, n'hi ha que depenen de l'Administració central i també d'administracions locals (siguin municipals o autonòmiques).

Són, de totes maneres, qüestions secundàries. El important és quin tipus d'aeroport necessita l'organització econòmica de Catalunya, de moment centrada en el turisme, i si es vol canviar el model.

Avui les exportacions per via aèria són insignificants, entre d'altres motius perquè el pes i el volum són determinants per a aquest mitjà. Però també perquè Catalunya ha optat pel transport per carretera, en detriment de l'avió i, més seriós encara, del tren.

En els anys seixanta, el govern de la dictadura (aquest que agrada a dirigents del PP com Esperanza Aguirre) projectava la construcció d'un nou aeroport per a Barcelona. Els tècnics del ministeri van analitzar el terreny i van decidir que hi havia un lloc adequat: la comarca del Penedès. Un espai ample, pla i proper a la ciutat, perfectament connectable amb el ferrocarril.

Mai va prosperar. Aquest govern que agrada a la dreta era molt ineficient. Tampoc calia ser eficaç. Si hi havia dubtes, els grisos els desfeien.

Al mateix temps que uns enginyers dibuixaven l'aeroport, altres enginyers, en els despatxos de l'altre, decidien que per allà passaria una autopista (l'actual AP-7).

Es va imposar el cotxe. Va guanyar l'aposta per la individualitat front al col·lectiu.

Parodiant a Lenin es podria avui plantar ¿Un aeroport més ampli? ¿Per a què? Per anar a Madrid o a València no val la pena. És millor el tren.

Ja es sap que Lenin es preguntava “¿llibertat? ¿Per a què?”. La dreta entén que ho feia perquè era un liberticida, algú que no estimava les llibertats. No com Donald Trump o Isabel Diaz Ayuso, partidaris de la llibertat de tapes però no de la llibertat de protesta.

Al que protesti ¡tapa! Una paraula polisèmica, encara que ella potser no sap què significa això.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial