Janet Sanz encara no s'ha adonat que és una convidada de pedra al joc de trons dels comuns. Va clausurar el congrés de Barcelona en Comú amb ínfules -traduïdes com a pretensions arrogants- de candidata "amb un discurs que té poc de nou, però molt de presentació de candidatura per liderar el partit a la capital catalana", com deia en aquestes pàgines la nostra companya Iva Anguera.
No obstant això, Sanz dista molt de ser candidata. És, com a molt, una líder interina. Ella esforça en liderar la política d'assetjament i aixecament contra Jaume Collboni alabant els èxits dels governs d'Ada Colau. Alaba a la seva antecessora que segueix escalfant la banqueta mentre s'esperen les primàries i, el més important, el que diuen els qualitatius de les enquestes sense oblidar els quantitatius.
Sanz o Colau s'enfrontaran per decidir si es presenten de nou a l'alcaldia. Ho faran per quarta vegada guardant al calaix amb naftalina aquella màxima que deia que els Comuns només es presentarien a dues eleccions perquè no volien perpetuar-se en política. Què són les coses.
Colau malgrat la seva fugida de la política municipal, perquè fer oposició és molt dur, segueix desfullant la margarida. Sanz fa esforços per aparentar ser la líder amb la mirada condescendent dels pesos pesants del partit. És l'única que no sap que no és un valor alça. Porta les seves ínfules, una cinta de llana blanca amb dues tires caigudes als costats amb què se ceïen al cap a l'Imperi Romà, o els sacerdots o, i aquí rau la qüestió, les víctimes dels sacrificis.
Janet Sanz encara es creu sacerdotessa però va camí del cadafal com a víctima. Ha ocupat interinament el lideratge en el qual acusa l'alcalde de tots els mals i d'entregar-se als poders fàctics. I ho fa amb la tàctica del "ni menja ni deixa menjar", i de la mà de Junts, que ja posats, són el braç executiu d'aquests poders fàctics dels quals renega. Però si els números li surten a Colau haurà de conformar-se amb el premi de consolació. De moment aquests números no surten.
La esquerra quan fa la pinça al Partit Socialista aliat amb la dreta acaba malament. Li va passar a Pedro Escobar, líder d'Esquerra Unida a Extremadura que va donar el poder al PP. A Julio Anguita quan feia carícies amb Aznar. O a l'alcalde de Cerdanyola del Vallès, Toni Morral, que va pactar amb Convergència per treure l'alcaldia al PSC i va acabar a Junts.
La dreta sempre posa altaveus als seus cants de sirena i Sanz els ha escoltat. Junts va sense líder i a la desesperada. Només li interessa que Barcelona no funcioni, que el motor no arrenqui. El mateix que a Sanz que espera que el PSC es debiliti i ella reculli els seus fruits. Tingui en compte una cosa ja que parlem d'ínfules: “Roma no paga a traïdors”, i Barcelona tampoc. Tot i això, pensant-ho bé, això també valdria per Jordi Martí perquè els seus votants no entenen les seves carícies amb els comuns.
Sent pena trencar-li la guitarra a la senyora Sanz. La seva política no arrela. La gestió de l'actual Ajuntament és la millor valorada des de 2018, any en què els barcelonins encara es creien a Colau.
L'alcalde, per desgràcia seva, és l'únic líder que aprova mentre que Sanz suspèn amb un 4,3% i amb un coneixement de només un 37%. ¡Menys mal que porta més de 14 anys en el consistori! Aquí cal reconèixer que Jordi Martí, un altre interí en Junts, li guanya per la mà perquè només el coneix un 16%.
I el got final d'aigua freda. Els comuns només aconsegueixen un 7,9% d'intenció directa de vot. El PSC, el 16,1%, més de quatre punts per sobre dels resultats de 2023. Potser, Sanz i els seus comuns no estan veient que van en direcció contrària, o que els barcelonins no entenen allò de l'aliança amb Junts i se l'apunten.
i per avui, per moltes ínfules que tingui és més víctima que sacerdotessa. Caixerà en el cadafal dels comuns on Ada Colau segueix manant en el que queda, perquè fora de Barcelona són un erm.
*Aquest article ha estat traduït automàticament utilitzant la intel·ligència artificial
