Diu TV3, com si informés d'un fet, que l'Ajuntament de Barcelona li ha posat deures al Barça perquè pugui obrir el camp parcialment al públic. És una forma de parlar que cala en el nou periodisme: la pleitesia.

Fa anys, TV3 era líder d'audiència perquè tenia els partits del Barcelona. Tants li reportaven que es va acostumar a cedir als capricis de la directiva. I la costum ha quedat, fins i tot quan ja no deu res al club.

L'Ajuntament no ha posat cap deure al Barcelona. Les obligacions que ha de complir per tal que, entre d'altres coses, es garanteixi la seguretat dels assistents, estaven establertes abans que l'actual directiva decidís dur a terme les obres de l'estadi per les quals ha hagut d'endeutar els socis. I a saber com acaba!

Si alguna cosa ha fet el consistori és concedir al club prebendes que, més que probablement, no hauria atorgat a un particular. O si no, que algú demani renovar la cuina i que els treballadors puguin desprendre les rajoles durant les 24 hores del dia per acabar abans. ¡A veure si aconsegueix els permisos!

El Barça, sí.

Etienne de La Boétie, bon amic de Montaigne, va escriure fa anys un llibre extraordinari: La servitud voluntària. Explicava que entenia per què la gent volia manar, allò que li costava d'entendre era per què hi havia tanta gent disposada a obeir per gairebé res.

Passa amb el Barça. Muntants de periodistes el reverencien i reproduïxen, sense comprovar absolutament res, les afirmacions d'una directiva acostumada al descarat. 

Si hi ha un àrea en la qual falla l'esperit crític, és en la periodística que cobreix el Barcelona. Hi ha excepcions, però cap a la televisió pública catalana.

És cert que la televisió del Madrid està igualment lliurada al club blanc. Però allà els periodistes cobren. Ho fan per diners. A TV3, gratis.

Alguna posaria a Miguel Ángel Rodríguez a informar sobre l'activitat del PP? Doncs uns periodistes traspassen la mateixa entrega al Barça. Novament, gratis. Bé, pagats per tots, fins i tot els que no simpatitzen amb els blaugrana, que algun ha de ser a Catalunya, a més de Salvador Illa, perquè aquesta mateixa setmana l'Espanyol ha superat els 32.600 socis.

El dolent és que informen del dia a dia amb la mateixa passió i entrega que ràdien els partits dels quals, vaja per Déu!, manquen d'imatges.

Què va ser del milió que l'empresa concessionària de les obres havia d'abonar al club per cada setmana de retard? Amb aquests diners es podria fitxar a qualsevol nou Messi, però alguna cosa fallava en el contracte redactat per la junta perquè a la caixa no ha ingressat ni un euro per aquest concepte.

Més d'un periodista va donar per fet el fitxatge de Nico Williams i ara es presenta a un assalariat (Ter Stegen) com un vilà per cuidar dels seus propis interessos.

Quantes vegades s'ha sentit que la seva fitxa és de les més altes? I gairebé mai s'afegeixen dues consideracions: que algú va acceptar aquestes quantitats des de la directiva del Barça i que una part de l'import es deu a aplaçaments de sous d'anys passats.

Per si no s'entén, el porter va acceptar dilatar els cobraments (Dolores de Cospedal ho deia pagament en diferit) per fer un favor al Barça i que pogués presentar xifres que li donessin permís per fitxar.

Això d'amagar pagaments és una vella artimança que Joan Laporta ha d'haver après del nacionalisme al qual s'entrega, quan se'l permet Florentino Pérez.

Durant anys, els governs de Pujol van oferir als municipis finançar piscines, biblioteques, centres cívics i altres obres amb una condició: el consistori demanava un crèdit i la Generalitat l'avalava i es comprometia al pagament. D'aquesta manera, el deute de la Generalitat semblava molt menor del que en realitat era.

Aquest deute se'l va menjar el tripartit, que no va voler aixecar les catifes en nom d'una institucionalitat mal entesa. Tan escrupolosament institucional va voler ser que algún conseller es va negar a facilitar les factures de puros habanos que cert directiu d'una empresa pública (de l'època de CDC) carregava a l'erari públic.

Dels ​​gastos del Barcelona gairebé no se'n sap la meitat de la missa. I el que se sap olora a xerinola, com aquests contractes aprovats sense que es donin a conèixer les xifres (ni els veritables beneficiaris). I, cal reconèixer-ho, els socis engoleixen.

Això sí, l'Ajuntament de Barcelona, governat pels socialistes, li té ojeriza al club i li posa deures. A saber: vol que compleixi les normes comunes a la resta dels barcelonins. Com s'atreveix? Menys mal que hi ha TV3 per defensar-lo. I gratis. Amor pur, encara que olori a vasallatge. A l'estil del Congo.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant la intel·ligència artificial