En els darrers dos anys, la Intel·ligència Artificial ha deixat de ser només una eina per automatitzar tasques i s'ha convertit en alguna cosa molt més íntima: un company. Un assessor que organitza la nostra vida, un coach que ens motiva, un confident que ens escolta sense jutjar.

Casos reals com el d'Ayrin, relatat per The New York Times, que va configurar ChatGPT com el seu noi virtual, mostren fins a quin punt la IA pot ocupar espais relacionals que abans reservàvem als humans. No es tracta d'un fenomen marginal: segons estudis del MIT Media Lab, l'ús de chatbots conversacionals amb finalitats de desfogament i suport emocional està en auge i té efectes reals en l'experiència de connexió de les persones.

Aquesta tendència no és casual. Com explica Julia Freeland Fisher del Christensen Institute, els “companys IA” estan en una posició perfecta per a disruptir les relacions humanes no perquè superin la qualitat de la interacció cara a cara, sinó perquè milloren l'experiència comparada amb els canals digitals actuals.

En un món en què hem intercanviat la profunditat de l'encontre per la comoditat del missatge de text o el correu, no cal que la IA sigui millor que una conversa en persona: n'hi ha prou amb què ens faci sentir més escoltats que un xat convencional.

Aquí apareix la connexió amb la teoria de la innovació disruptiva. Les innovacions disruptives triomfen quan fan alguna cosa més accessible i convenient, transformant no-consumidors en consumidors. Airbnb no va derrotar als hotels en servei de luxe, sinó que va democratitzar l'accés a opcions més econòmiques i flexibles.

Del mateix mode, la IA com a company democratitza l'accés a suport emocional bàsic o assessorament personal: ofereix alguna cosa que molts no-consumidors de teràpia o coaching humà ara poden permetre's. I ull aquests “no-consumidors” són la immensa majoria del mercat. 

Tanmateix, la teoria també ensenya que la disruptió no és intrínsecament positiva. Tot i democratitzar l'accés, pot alterar trajectòries socials i personals de maneres no previstes ni desitjades. Freeland Fisher adverteix que així com la IA pot suplir mancances de connexió autèntica, també pot consolidar formes superficials de relació i aprofundir la solitud estructural.  

D'altra banda, l'accessibilitat i personalització que la fan atractiva poden convertir-la en terreny fèrtil per a la desinformació i la complaença emocional. Un company IA pot arribar a ser massa disposat a reforçar les nostres idees, aplacar els nostres pors i evitar desafiar-nos. En prioritzar l'experiència personalitzada i agradable, correm el risc de perdre fricció cognitiva i debat crític, fonamentals per a l'aprenentatge i el desenvolupament humà.

Conviu també recordar que aquest auge de la IA com a company emocional ocorre en un context molt concret: el d'una preocupació creixent per la salut mental a nivell mundial. Segons l'Organització Mundial de la Salut, la prevalença de l'ansietat i la depressió va augmentar més d'un 25 % després de la pandèmia, i els sistemes de salut no aconsegueixen cobrir la demanda de suport psicològic. Aquest escenari genera una necessitat real de solucions més accessibles i escalables, i la IA es presenta com una resposta temptadora, tot i no exempta de riscos.

En la meva experiència personal, fa uns anys vaig assessorar una emprenedora que llançava al mercat un chatbot especialitzat en infertilitat masculina. La seva tesi, basada en la seva formació com a doctora en genòmica, era clara: molts homes preferien parlar amb una màquina abans que amb un humà sobre un tema tan sensible i carregat de tabús.

Aquestes converses no substituïen la teràpia psicològica tradicional, però sí reemplaçaven el silenci, el “no fer res”. És un bon exemple del potencial disruptiu ben entès: no es tracta de competir amb el psicòleg humà, sinó de democratitzar el primer pas per a aquells que mai haurien demanat ajuda.

Per això, la qüestió no és si la IA ha de ser o no el nostre company. És com anem a liderar el seu desenvolupament i adopció. El poder de la teoria de la disruptió està no només en diagnosticar el seu avanç, sinó en ajudar a dissenyar la seva trajectòria. Podem construir IA que, en lloc de reforçar la comoditat i la dependència, actuï com un “sparring” que fomenti l'aprenentatge, la reflexió i la connexió humana significativa?

En última instància, la innovació disruptiva més valuosa no és la que simplement reemplaça l'existent, sinó la que amplia les nostres capacitats sense sacrificar l'essencialment humà. Perquè, al capdavall, la disruptió —entesa com un canvi abrupte i profund— no la generen les startups, siguin d'IA o de qualsevol altra cosa, sinó els consumidors amb els seus canvis d'hàbits. I aquí la IA com a company sembla estar guanyant la partida. Haurem d'estar molt atents a les seves conseqüències.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial