La Dona Catalana va ser pionera de les revistes de moda i decoració. Nascuda a Barcelona el 1925, la va llançar Edicions Bosch. El subtítol era Revista de modes i de la llar. I es dirigia al públic femení. Tenia el glamour de París. 

Alhora, anava conformant el cànon ideal de com havien de ser les dones catalanes. Independents, treballadores, cultural i socialment actives... A més de cuidar el llar i l'educació de la prole. Sempre amb bon gust i bona educació.  

Entre les seves firmes, majoritàriament femenines, destacaven escriptores de la seva època. A més d'activistes. Primer catòliques i conservadores. Després, republicanes i militants de moviments feminists.

D'aparició setmanal, es va publicar cada divendres fins al 1938, quan l'ocupació franquista de Barcelona va prohibir que fos escrita en català. Declaradament catalanista, va preferir tancar abans que acceptar imposicions lingüístiques.

No era una revista de continguts polítics, sinó de modes, qüestions del llar i contes infantils, com els de Folch i Torres, pare del famós Patufet. Amb patrons de costura i de tasques, va publicar 681 números.

Des de abans de l'Exposició del 29, passant per la monarquia, la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i fins gairebé al final de la guerra civil, es va adaptar a les circumstàncies de cada situació social.

Des de 1925 fins al 1934 la va dirigir el periodista i director cinematogràfic Magí Murià (Barcelona, 1888-Mèxic, 1958). I des del 1934 fins al 1938, Maria del Carme Nicolau (Barcelona,1901 - 1990).

Ànima mater de la revista, feminista i catalanista radical, va signar centenars d'articles amb una desena de pseudònims. També va treballar a Ràdio Barcelona. Exiliada, quan va tornar a Barcelona, va morir a l'ostracisme i l'oblit. 

Durant la primera etapa, la revista defensava un model de dona conservadora i aconsellava sobre com trobar marit, com cuidar els fills, jardineria, cosmètica... Un arquetip catòlic i patriarcal pensat per satisfer els homes.

Un exemple posterior va ser aquella multitud ovacionant: "Això és una dona" a Marta Ferrusola, Déu la tingui en la seva glòria. L'hereu del consultori femení de la publicació va ser, des del 1947 fins al 1984, el programa radiofònic Consultori de Elena Francis.

ideologies al marge, La Dona Catalana va ser un producte d'alta qualitat i suma modernitat. Els seus dissenyadors i dibuixants eren la flor i nata de Barcelona. La seva publicitat gràfica encara perdura en marques com Pelikan, Wertheim, Cerebrino Mandri... 

Amb la clàssica admiració de Barcelona per París com a model, cap tema li era aliè: cinema, literatura, llengua i vocabulari, art, cultura, novel·les per entregues, actes socials, institucions femenines, gastronomia, teatre...

Atenta a l'alimentació i la salut, la revista patrocinava les festes de Santa Llúcia, patrona de les modistes. Fe i tradició que perdura cada 13 de desembre a la catedral de Barcelona. Amb llargues cues a la capella de la santa que protegeix la vista.

llegir la bellesa formal d'aquella revista és un delecte ètic, estètic i cultural. Comparativament, moltes tertúlies i programes televisius actuals, dedicats a l'audiència femenina, causen pena i repugnància.

*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir intel·ligència artificial