Barcelona no viu el seu pitjor moment ni tan sols en matèria d'accés a l'habitatge. Però presenta bastants aspectes manifestament millorables si vol presumir de ciutat acollidora. Un d'ells, precisament, l'accés a un sostre digne. Un altre és la mobilitat.

Quedi al marge la qüestió de la llengua, transida d'intransigents, per sort en minoria tot i que griten i critquen per semblar molts.

Com expliquen els enginyers del transport, hi ha dos tipus de mobilitat: l'obligada i la que no ho és.

És mobilitat obligada anar a treballar o acudir a centres d'ensenyament.

No és mobilitat obligada anar al cinema o sortir a prendre copes, cadascuna més cara que el bitllet d'autobús.

L'organització actual de Barcelona fa que cada dia siguin molts els qui han de desplaçar-se dins de l'àrea metropolitana per treball o estudis. Ho tenen malament. Per als qui necessiten entrar o sortir de la ciutat, Barcelona és escassament acollidora. Cada dia els exigeix un munt de temps. Es pot quantificar, sumar i restar del total de la vida d'un individu. Esgarrifós!

Dins de la ciutat, en general, els desplaçaments no són una meravella, però sí suportables, tenint en compte les reticències que troba el consistori cada vegada que proposa eliminar un carril d'aparcament en superfície per substituir-lo per un carril-bus. I la dificultat que és convèncer després alguns conductors que han de respectar-lo.

Estan després els desplaçaments a peu, tan semejants al camí del calvari.

Acompanyar un nen a la llar d'infants amb un cotxet és un suplici i exigeix sortir de indegudament les voreres. 

Barcelona és escassament amable amb aquest sector de la població. Semblaria que el consistori presta més atenció als problemes que sens dubte tenen motoristes, ciclistes i patinets que als nens d'avui, barcelonins del futur. 

L'Ajuntament (amb diversos alcaldes) s'ha declarat partidari de fomentar el comerç de proximitat. Però no fa res perquè les persones que porten un carretó puguin circular tranquil·lament per les voreres. Anar a per pa és una gimcana que alguns avis no es poden permetre.

Mentre es dificulta el moviment del vianant, se consenteix que el repartiment s'aparqui prop de punt d'entrega: el més a prop possible. 

De vegades es posa una multa. Altra cosa és que després l'ajuntament sigui capaç de cobrar-la.

A saber si tanta falla en el cobrament no és negligència sinó mala consciència municipal.

A la població menuda, empenyada en créixer i viure, no la tracta bé la ciutat. Li escatima espais d'esbarjo en què poder consumir l'energia dels pocs anys sense amenaça d'atropellament. I si hi ha una placeta, sempre falta el lavabo. Com si nens i avis que els acompanyen fossin immunis l'exigències de la biologia.

Barcelona té poques zones verdes i menys places on els petits puguin jugar a gust. 

Dels parcs, millor oblidar-se'n perquè, donada l'escassetat d'habitatge, han començat a convertir-se en càmpings per pobres i molt pobres.

En les novel·les i pel·lícules policials, una mentida genera sovint la necessitat d'una altra i una altra. En les ciutats, un problema acaba provocant cent.

Així, les dificultats d'accés a un habitatge, sigui de compra o de lloguer, han acabat per convertir l'escassa zona verda de la ciutat en espai d'acampada. I seria més que cínic dir que qui s'allotgen així desitgen aquest tipus de solució i pitjor encara, suggerir, com fa certa dreta, que tenen el que es mereixen.

La ciutat s'ha reconvertit sense atendre alguns aspectes. El més important, sens dubte, el sentit de la convivència.

Valgui un exemple: les festes majors de barris i carrers eren un temps de trobada amb la veïnat. Durant aquests dies i part de les seves nits, els nens corrien aquí i allà. No necessitaven la vigilància dels pares, els controlaven tots els veïns. Qui deixaria a un noi de 10 anys moure's a gust per les festes de Gràcia o per les de Sants?

No es tracta de tornar al segle XIX, però sí cal assumir que en alguns aspectes, Barcelona potser sigui acollidora amb els turistes de cinc estrelles i els de garrafó. Però no ho és amb molts dels seus propis ciutadans.

Fa temps, Paco Martínez Soria va rodar una oblidable pel·lícula titulada La ciutat no és per a mi. El protagonista, reaccionari fins a la medul·la, es tornava al poble. Cap a on poden tornar els barcelonins que la seva ciutat no acull?

*Aquest article ha estat traduït automàticament utilitzant la intel·ligència artificial