M'ha agradat el cartell de la Mercè d'aquest any pel seu component locatis i retro, que em portava a les festes d'antics, de quan la Transició, de quan Barcelona es germanava (un tant il·lusament) amb Nova York i no era la trampa per a turistes en què s'ha anat convertint des dels Jocs Olímpics del 92. M'ha agradat que molestés a l'inevitable colla de meapilas, que va detectar a la imatge una ofensa a la religió catòlica, en general, i a la Mare de Déu Maria, en particular, ofenses que un, infame pagà, no veia per enlloc.
Després em vaig enganxar al vídeo de la Mercè, que anava en la mateixa línia que el cartell, dirigit per Lluís Danés, coreografiat per Ariadna Peya i amb una cançó de Gemma Humet, i que em va retornar als temps de Narcís Serra, quan se n'encarregava de les festes Marta Tatjer (Barcelona, 1943 – 2019), dona encantadora, animosa i membre del col·lectiu que esperava una Barcelona lleugerament diferent de la que ara gaudim, suportem o patim, segons el punt de vista.
M'agrada el vídeo perquè hi ha en ell quelcom de ranci i passejador, com de càpsula temporal que es manté fresca i prometedora. La cançó recorda poderosament (o a mi em ho sembla) a les que composava Jaume Sisa per a Dagoll Dagom en els seus bons temps, els de Antaviana i Nit de Sant Joan, abans que el grup perdes voluntàriament el nord i es dedicara exclusivament a guanyar diners (no en va Boadella cridava a Bozzo i a Cisquella el bolso i la cistella).
No sé si existeix en la voluntat dels responsables del vídeo el desig de revisitar el passat o si estic veient coses que no estan enlloc, com els meapilas amb el cartell, però el cervell és un ent autònom i funciona com li dóna la gana. Per això jo he tornat als anys de Marta Tatjer, quan a la Mercè estava tot per fer o per inventar.
Com que no tot pot funcionar segons el meu criteri, el bon gust de boca provocat pel vídeo del senyor Danés me l'ha agreujat l'actriu Emma Vilarasau amb el seu pregó, un amaniment de tòpics amb les esperades referències a la llibertat de Palestina (sense citar a Hamas, no fos cas que li arruïnéssim la vetllada al pogresisme) i al turisme nefand que ens impedeix gaudir de la nostra estimada ciutat.
En els temps de Marta Tatjer, els barcelonins no teníem res en contra dels turistes. Per contra, ens encantava que vingués gent a dir-nos que teníem una ciutat preciosa i estimulant amb ganes d'incorporar-se a la modernitat.
Els barcelonins ens comportem sovint com nens malcriats. ¿Que no ve ningú de fora?: No pintem res, no ens volen. ¿Que apareixen estrangers en massa?: Quina ràbia de gent, aquí no hi ha qui visqui!
Barcelona no és la ciutat amb la qual somiàvem alguns il·lusos durant la Transició, aquesta mena de Nova York del Mediterrani que ens semblava a l'abast de la mà.
La seva evolució no ha estat la que volíem, la d'una meca cultural del sud d'Europa capaç de competir amb Londres o París. En algun moment ens vam extraviar pel camí. O, simplement, no érem suficients per a triar un futur i els altres eren més (inclosos els nacionalistes, que sempre van preferir que Barcelona fos la capital d'una nació imaginària abans que la ciutat més estimulant d'Espanya).
Llegeixo que actuen les pobres Pussy Riot, convertides ja en un entreteniment pogressista per palestins honoraris que ja han oblidat Ucraïna perquè, com els d'Alcohòlics Anònims, van passet a passet (One step at a time!).
Jo em quedaré a casa, confiant que encara passin per la tele l'anunci de la Mercè i em pugui traslladar als bons vells temps de Sisa, Dagoll Dagom i la senyora Tatjer, a la qual segueixo trobant a faltar.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial
