Acaba de sortir una novel·la (El ¡Croc!, Manuel López) basada en el que podria haver estat i no va ser. Narra uns fets iniciats en 1976 que, en realitat, mai no van ocórrer. Per això és novel·la i no un llibre d'història. Arrenca amb una ficció: per un moment, Barcelona es va convertir en la capital d'Espanya i va provocar una revolució que va acabar amb els vestigis de la dictadura.
D'una manera semblant, el 2015 l'arribada d'Ada Colau a l'alcaldia de Barcelona semblava reconvertir la ciutat en un nou motor de progrés per a Espanya. Es tractava d'un moviment hereu del PSUC i ICV i que incorporava les aportacions dels indignats de Podemos. Síntesi de les esquerres units en un projecte de transformació que no ha acabat arrelant.
Poc queda d'aquells fonaments. Ja s'havien anat Ada Colau, Gala Pin, Laia Ortiz, Jaume Asens, Josep Maria Montaner, Joan Subirats, Jordi Martí i ara anuncia la seva marxa Janet Sanz.
El cas de Gerardo Pisarello és diferent. Sobreviu al Congrés esperant, apunten no pocs, a que Ada Colau decideixi no tornar-se a presentar per encapçalar ell la candidatura. La marxa de Sanz li obre el camí. Que sigui un camí cap al precipici és una altra qüestió.
Els comuns barcelonins no són els restes de Podemos. Avui, l'objectiu de Ione Belarra i Irene Montero no és arribar al govern sinó enfonsar Sumar. I no fan ascos a votar amb Vox si serveix al seu desig.
Els comuns, en canvi, poden aspirar a col·laborar amb Jaume Collboni, encara que de moment esforcin a mantenir distàncies. Perdre regidors no és greu, sempre que la suma de les esquerres els faci un forat des d'on influir en el consistori.
Part de la Barcelona transformada és el resultat de l'aportació a la governabilitat municipal del PSUC i els seus hereus, empentant el PSC més a l'esquerra del que els socialistes haurien anat per voluntat pròpia.
Però El PSUC era una cosa, ICV ja suposava un canvi i els comuns semblen obstinats a marcar encara més distàncies amb el passat.
Janet Sanz és un dels darrers enllaços que vinculen la formació a aquest passat en el qual estaven més clares les prioritats. Un passat, representat per exemple per Lali Vintró, gràcies al qual, sense anar més lluny, hi ha pantalles que limiten el soroll del trànsit de la ronda de Dalt al seu pas per Nou Barris.
Cada abandonament té la seva pròpia casuística, però el conjunt reflexa una de les característiques de l'esquerra actual: la confusió entre el principal i el secundari.
En aquests moments hi ha un important sector de la població que té problemes per cobrir les seves necessitats bàsiques. Sobretot per dues raons: els baixos salaris i el alt cost de l'habitatge, sigui de compra o lloguer.
Afigurant que els diversos governs de dretes han anat retallant els serveis públics, De manera que la penúria s'agreuja quan es produeix una malaltia la qual l'atenció es dilata més enllà del raonable en la sanitat pública o quan l'escola pública en la qual s'obté plaça és especialment conflictiva i amb rendiments escolars mitjos o baixos.
Menjar i dormir (també somiar) és prioritari. Això no vol dir que no es hagi d'atendre a les injustícies que pateixen les minories; només significa que, si no hi ha diners per a tot, cal establir criteris de despesa.
Un exemple del desassós de l'esquerra és el discurs sobre l'habitatge. Es combaten els pisos turístics, es critiquen els preus, es qüestiona si les administracions públiques han d'exercir o no per norma el dret de retracte. Però ningú parla del problema principal: l'habitatge no és avui contemplada com un bé d'ús sinó com una inversió (especulativa).
El problema principal deriva d'entregar al mercat els béns imprescindibles per a una vida en condicions. No només al mercat: al lliure mercat, on regeixen les lleis ferotges del capitalisme.
¿Quants líders de l'esquerra parlen avui del paper del capital? ¿De la diferència entre capital i treball? ¿Que les lleis capitalistes suposen invertir per aconseguir el màxim benefici en el menor temps possible?
És com si el fracàs dels socialismes anomenats reals (Cuba és l'últim cop) suposés realment el fi de la història, consumada en el triomf del liberalisme més ferotge. Com si més de mig segle de mediació socialdemòcrata no hagués amortit la voracitat del mercat. Com si haguessin comprat la fal·làcia que l'empresari inverteix per donar feina i no per obtenir beneficis.
És com si l'esquerra s'hagués rendit i sucumbit al desànim.
¿S'en va per això Janet Sanz?
Sigui així o no, convé no perdre de vista que en l'esquerra el desànim està terminantment prohibit.
Recordant a Gramsci: davant el pessimisme de la raó hi cab el optimisme de la voluntat.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial
