Fa unes nits van actuar a la sala Apolo els Sirex, que, si no són el primer grup de rock d'Espanya, poc els pot faltar, ja que es van formar el 1959 i segueixen en actiu, ja amb vuitanta anys o prop de. Ha hagut baixes, evidentment, com el bateria Luís, el qual estil de vida no es podia qualificar precisament d'exemplar (el va conèixer als anys 80 i seguia sent tan destroyer com als anys 60), però allà segueix, al micròfon, l'incombustible Antoni Miquel, en art Leslie i al seu barri, la Barceloneta, l'Anxoveta.

El concert va passar pràcticament desapercebut, cosa que no hagués succeït amb algun dels cantautors antifranquistes que encara segueixen entre nosaltres. A l'hora de revisar la música popular de la dictadura, el rock sempre queda fora de qualsevol tipus d'anàlisi: el tractament aplicat als Sírex és similar al que han rebut els Mustang, els Cheyenes o els Salvatges (aquests segueixen en actiu, sense el cantant, Gaby Alegret, però comandats pel bateria, Delfí Fernández, el major fan de Charlie Watts que hem tingut a la nostra ciutat).

És com si els rockers barcelonins no haguessin contribuït en el més mínim a l'oposició al règim, com si aquesta només estigués representada per severos cantautors com Raimon o Lluís Llach, com si els devots del pop fossin uns frívols que practicaven un escapisme musical inofensiu per al franquisme.

Barcelona hauria de tenir a gala haver donat a llum a les primeres bandes de rock dels anys 60 a Espanya, però, en lloc d'això, se'ns practica una displicència i una desídia francament humiliants.

Els nostres grups de rock dels anys 60 no estaven per una politització manifesta, però van ser la porta d'entrada a Espanya d'una música que canviaria les coses (les juvenils, sobretot) a l'Occident, però quan ens referim a ells, ho fem sempre des d'una òptica de nostalgia i festa que els converteix en elements marginals i pràcticament prescindibles d'una època en què es suposava que ho passaven de por mentre els cantautors polititzats mereixien tots els aplaudiments.

Aquests grups no estaven formats precisament per senyorets frívols de l'alta burgesia amb pares que els compraven les guitarres.

Ja vaig conèixer a Leslie fa un munt d'anys i em vaig trobar amb un noi de la Barceloneta de classe treballadora que, segons em va dir, “Nosaltres no teníem diners per anar al festival de l'illa de Wight. L'única diversió al nostre abast a la Barceloneta consistia en intercanviar pedrades a la platja amb els gitanos” (¿versió local de les cèlebres baralles a Brighton entre rockers i mods?).

No fa tant temps, Jaume Sisa em va presentar a Delfí, el bateria dels Salvatges, amb qui havia anat a l'escola, i resulta ser un altre membre del proletariat al qual li havia donat pel rock gràcies a la seva passió pels Rolling Stones, dels quals els Salvatges van gravar unes versions molt dignes (no puc dir el mateix dels Mustang i les seves versions de cançons dels Beatles, que deixaven molt que desitjar).

Els Salvatges alguna cosa componien, i els Sirex molt, essent, probablement, el grup més interessant de l'època. Loquillo va dir en certa ocasió que, en un altre país, la banda de l'Anxoveta seria tractada amb respecte i fins i tot veneració, però que a Espanya (i a la seva Barcelona natal) se'n passava d'ells com de la pesta, com si només haguessin estat una broma local de l'era dels Beatles i els Stones (i el mateix es podria dir dels Salvatges).

Aquest fenomen em recorda una mica el desinterès que va despertar durant anys (ara s'intenta solventar mínimament la situació) la premsa alternativa barcelonina de la transició, que també va rebre acusacions de frivoleto i passotisme en la seva relació amb la dictadura: la història la van escriure els del PSUC i en ella no hi havia espai per als cabells llargs i cotilles de Star, Disco Exprés o Ajoblanco.

Estaria bé que Barcelona comencés a prendre's una mica més seriosament les bandes dels seus guateques i concedir-los la importància que sens dubte tenen en la recta final del franquisme, però, de moment, la versió més estesa que corre sobre elles és la d'un moviment frívol i nostàlgic mancat de major envergadura social i musical.

Així tractem en aquesta ciutat als nostres pioners.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant la intel·ligència artificial