Com tantes altres obres, les del camp del Barça es perllonguen. Sense conseqüències, llevat dels veïns que hauran de seguir aguantant-se. Haurien d'estar llestes al novembre, per això es va demanar permís per treballar de nit.

Ni així. Després es va dir que febrer i ara ja ni se sap. El club va adjudicar els treballs a una empresa estrangera que, òbviament, no tenia personal a Barcelona. Dóna igual: sempre es pot subcontractar.

Aquest tipus de treballs ha de deixar molt marge, perquè és evident que, malgrat les subcontractes, la firma guanyadora també tindrà beneficis. Això sí, la subcontractada no subcontracta a la seva vegada.

Al final, els costos es retallen per la part més feble: el sou dels obrerets, en situació dubtosa segons diversos controls laborals.

Això a l'actual Barça no li importa. Han passat ja a la història els temps en què anava de bo i portava a la samarreta publicitat de UNICEF. Ara el seu president (escollit pels socis) enalta les relacions amb els països àrabs en què els drets humans no són ni tan sols paper mullat.

En els quals els drets de la dona ni es contemplen. (Nota marginal, però rellevant: a aquests països vol portar la Federació un campionat femení. Perquè aprenguin. Les d'aquí).

A l'actual Barça només el mou el diner.

Hi va haver un temps en què gairebé cada any es fitxava un jugador del Mònaco. O es traspassava a aquest equip algun barcelonista. Alguns malpensats no van deixar d'anotar que Mònaco és un paradís fiscal. Opac. Mai no hi va haver proves de res, de manera que és possible que els malpensats no tinguessin raó.

En els temps presents, Mònaco ja no compta: és preferible mirar cap als països del golf pèrsic, rics en petroli i petrodòlars. Després de tot, no és només el Barça. Moltes empreses els accepten en el seu accionariat. Potent cavaller és en diners.

Hi ha qui critica al president de l'entitat, que és el president que volen els socis. El que ha guanyat les eleccions. Potser és un populista (abans se'ls deia demagogs) però diu el que els socis volen sentir.

I aquests el voten, tot i que saben que menteix. Com altres de la seva mena sap adaptar-se a l'audiència. Sap trobar un enemic exterior, tot i que sigui inventat, cosa que sempre uneix el personal de l'interior.

Clar que no tots els barcelonins són del Barça, de manera que el club no hauria de donar per fet que tots tragin amb les seves necessitats. Si Joan Laporta vol esgotar ara els ingressos dels pròxims 20 anys, allà ell i els qui se'l permeten.

Si vol repartir comissions entre empreses amigues, millor per aquestes. Si vol fitxar a preu de Messi a un jugador que ni se sabia si podria jugar, és assumpte seu i del jugador. Però ara pretén ocupar ad calendas graecas una part de la ciutat que és de tots. Per falta de previsió en les obres i capacitat per executar-les. A els veïns, que els donin.

L'entorn del Camp Nou és un anar i venir constant de camions. Una molèstia de sorolls i pols. Inconvenients de tenir un veí que es creu amb dret a tot.

Sense compensacions. Perquè potser que alguns bars i botigues es beneficiessin temps enrere de l'afluència de turistes, però fa ja anys que el club els fa la competència des dels comerços i restaurants instal·lats en terrenys propis, al costat del mal anomenat museu.

Ara, a més, es creu amb dret a utilitzar l'Estadi Olímpic de Montjuïc fins que li vegi de gust, posant en perill una actuació dels Rolling a Barcelona. Com si fos la ciutat la que porta el nom del club i no a la inversa.

Clar que qui haurien de posar coto a tanta prepotència són unes administracions públiques amb representants que tenen garantit un seient a la graderia.

I això val molt. Més que la tranquil·litat dels veïns. A més, també les obres públiques incompleixen els terminis (sempre allargant-los), de manera que comprenen perfectament les tribulacions de Laporta.

El president del Barça no és l'únic amb llicència per mentir. La comparteix amb molts altres. I de bon grat.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial