La retòrica pot resultar convincent. Per a alguns. Però si s'atén al fons de l'assumpte, el cert és que determinats pactes o aproximacions resulten impossibles. I poc recomanables. La idea d'un pacte d'esquerres a l'Ajuntament de Barcelona, com ha defensat en tot moment el seu alcalde, Jaume Collboni, no es concreta. I no podrà fructificar. Al marge dels nominalismes, el fet és que la ciutat perd si no s'estableix una majoria capaç de dur a terme determinats projectes que resulten ja inajornables.
Hi ha polítiques diferents, maneres d'entendre les polítiques públiques del tot diferents. Els comuns, després de sis mesos de negociacions obertes amb el PSC, van posar sobre la taula que es mantingués la reserva del 30% d'habitatge públic en les promocions immobiliàries. Era una broma de molt mal gust, si s'ha en compte que l'alcalde Collboni, i com a candidat en la campanya electoral, ja va deixar clar que entenia que aquesta aposta no havia funcionat i que impulsaria una alternativa.
L'habitatge està en el centre del debat públic. Ho ha d'estar. El món econòmic està pendent que Barcelona oferexi un model, que sigui viable, i jurídicament estable. I l'obligació de presentar-lo és de l'alcalde, que necessita, no obstant això, pactar aquesta reforma amb un o dos grups del consistori.
En un encontre de Collboni amb membres d'aquest sector econòmic al Círcol Ecuestre, un club empresarial que es caracteritza, precisament, per tenir un interès especial en tot el relacionat amb l'immobiliari, i que presideix Enrique Lacalle, l'alcalde va assenyalar que espera acordar aquesta alternativa del 30% amb Junts per Catalunya i ERC. Va dibuixar a l'horitzó pactes sobre determinades polítiques concretes amb aquests dos grups, convidant a les dues forces polítiques a responsabilitzar-se del futur de la ciutat en els propers anys.
Collboni arribarà al mes de maig al mig de la seva legislatura. Govern amb tranquil·litat, però no ha pogut impulsar projectes de fons. És cert que solament la transformació urbanística en molts barris de la ciutat i, en particular, a Ciutat Vella, ja serien suficients. Però es suposava que després dels vuit anys de l'exalcaldessa Ada Colau s'aniria a impulsar un veritable canvi de ras.
Les coses s'han d'explicar pel seu nom. El PSC comparteix un model de ciutat amb una bona part del grup de Junts a Barcelona, i amb àmplies sectors d'ERC. S'ha demostrat que no ho fa amb els comuns, perquè el partit d'Ada Colau ha triat un camí molt confós. D'esquerres, però, quina esquerra, la que no transforma, la que només culpabilitza?
El debat a Barcelona el segueix molt de prop el president de la Generalitat, Salvador Illa, que pregunta i es deixa aconsellar, que es mostra preocupat perquè és conscient que el model de Madrid i de la Comunitat de Madrid té elements positius. El món ha canviat de forma dràstica en els últims anys. La retòrica no serveix. I l'important és transformar la realitat comptant amb el sector privat, implicant-lo en el creixement i la sostenibilitat, amb mesures que són possibles, no amb castells a l'aire que queden molt bé en paper.
Illa sap que Catalunya tindrà moltes dificultats en el futur, que el capital aposta per algunes ciutats, per aquelles que ja compten amb una base important i un ecosistema favorable. Barcelona pot ser una d'aquestes ciutats –en gran part ja ho és—però per a això cal un salt de fons.
Allò que podria anomenar-se ‘pacte de l'Ecuestre’ està més a prop. Més enllà de les sigles, de les històries del passat, dels reprotxaments i de la ideologia, qui vol que Barcelona avanci de veritat, i amb ella Catalunya?
Avui, malgrat que s'insisteixi en aquesta letania del pacte d'esquerres, el creixement i l'equitat -que són compatibles—només es podrà aconseguir amb acords entre forces polítiques pragmàtiques, no ideologitzades, entre partits que abracin els nous temps. De res serveix quedar-se en un racó amb la convicció que s'està en el costat correcte de la història.
El PSC sembla que ho ha entès, amb una reacció fulminant –ara—davant els comuns, que porten defensant anys l'habitatge públic sense haver fet gairebé res per fer-lo realitat, i que es queixen de fenòmens com Casa Orsola, o Escola Massana, sense assumir les responsabilitats que van tenir en els dos darrers mandats.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial