L'assessorament moral és cosa de cadascú, tot i que l'esquerra hauria de tenir present algun principi, ja que la dreta --la corrent socialcristiana es va evaporar fa molt de temps-- ja està en una altra, més inclinada al pragmatisme i al guany econòmic.

La qüestió és que les màscares han caigut. Les coses es plantegen amb tota la duresa. Succeeix en l'ambit de l'habitatge, el més castigat i el que pot plantejar més problemes a l'administració. 

A Barcelona es va plantejar en els últims anys, amb els governs dels comuns, però amb la participació dels socialistes, una mesura que no ha resultat: la reserva del 30% d'habitatge social en les promocions urbanístiques.

Una de les idees que es va difondre és que al promotor no li sortien les factures, i que aquest percentatge, potser, hauria de ser menor. Però amb la boca petita també s'expressava alguna cosa més engorjosa: molts compradors potencials no volen que al costat de la seva porta pugui viure algú de menor renda. Perquè, ¿és lícit que es beneficiï d'una comunitat amb propietaris de més nivell? ¿Com parlar amb ells del temps a l'ascensor? 

No és res nou. No produeix escàndol perquè ja es practica en altres àmbits, com en l'educatiu.

La defensa de l'escola concertada, amb l'argument peregrí de que els pares tenen dret a triar un mètode d'ensenyament pels seus fills --aquest dret a triar escola no es dóna en altres països del nostre entorn europeu-- amagava un fet més cru: les famílies de classe mitjana acomodada no volen la barreja dels seus fills amb immigrants. Així de senzill.

Això ha provocat la segregació escolar, que a Catalunya, en el seu conjunt, és un assumpte realment greu. Aquesta situació no s'ha de confondre amb altres escoles concertades que fan una feina enorme i que estan sent castigades per l'administració per una mera qüestió ideològica. Però això ja es tractarà en altres articles. 

El fet és que la pràctica de l'escola concertada té el seu reflex en les promocions urbanístiques. L'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni --recordem que és del PSC, és a dir, socialista-- ha renunciat a mantenir aquesta reserva del 30% perquè no ha funcionat. I és cert que els polítics, tot i que el seu cometit és el de transformar la realitat --l'esquerra, principalment-- no poden xocar contra un mur una vegada i una altra. Han de trobar alternatives. 

En això està Collboni, que vol pactar una mesura que substitueixi aquesta reserva del 30% amb Junts o amb ERC, o amb els dos, i que renuncia --és evident-- a fer-ho amb els comuns, que insisteixen a xocar contra el mur.

La realitat és la que és. La societat ha derivat cap a aquests postulats per moltes raons. La barreja de classes socials es veu avui --de fet ha passat sempre-- com alguna cosa rebutjable. I Collboni ja pensa a reservar edificis sencers per a habitatge social, i, potser, un percentatge molt menor en altres edificis amb més nivell. Junts l'apoiarà en aquesta direcció, com deixa entreveure Jordi Martí en la entrevista d'aquest diumenge a Metrópoli.

El mercat juga en aquesta direcció. Què implicaria?

De fet, ja existeix aquesta realitat. En un mateix districte de Barcelona hi ha barris homogenis, amb habitatges per a persones de menys renda, i barris amb edificis de major qualitat amb habitatges molt més cars. Passaria ara a aprofundir en aquesta divisió. En el cas que en alguns edificis s'hagi de reservar un percentatge a habitatge social, llavors hi ha una possibilitat: dissenyar dos accessos diferents, dos portes, una per pisos de mercat lliure i altres per als socials.

És la idea que ha llançat, sense filtres, Elena Massot, vicepresidenta de l'Associació de Promotors de Catalunya (APCE), i consellera delegada del grup immobiliari Vertix.

S'ha renunciat completament a la integració social? ¿Ens hem de separar tots per renda social? ¿I quan ens podrem veure, en un concert a l'Estadi Olímpic per escoltar a Bruce Springsteen?

*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir la intel·ligència artificial