L'ajuntament de la nostra estimada ciutat acaba de concedir-li al jugador de bàsquet Pau Gasol (Barcelona, 1980) la Medalla d'Or al Mèrit Esportiu. Un reconeixement just i necessari, atès que la carrera del senyor Gasol és impressionant. Segon espanyol i primer català en participar en la NBA nord-americana, el nostre home ho ha estat tot per al bàsquet i, el que és més difícil, no ha protagonitzat ni una sola sortida de pota de banc en tota la seva trajectòria professional.

De tota manera, alguna cosa em diu que el sector lazi de la societat catalana, que mai l'ha tingut gaire apreci, pot estar arrugant el nas en aquests precissos instants. Per als integrants d'aquest lamentable col·lectiu, Pau sempre ha estat un traïdor a la pàtria (petita), algú que no ha aprofitat el seu lloc preeminent a la societat per reivindicar la independència del terròs i lamentar-se públicament del que el món en general i Espanya en particular han fet amb la pobra Catalunya.

El cas de Gasol és molt semblant al del tennista mallorquí Rafa Nadal, encara que aquest últim hagi fet més coses per irritar els indepes, com embolicar-se en la ensenya nacional, parlar castellà sense sentir-se l'habitants de l'última colònia europea i, per més inri, declarar-se fan del Real Madrid.

En detectar un català que destaca en alguna cosa, els lazis confien que sigui dels seus, i es rebellan quan veuen que no. Es porten unes bufetades com pans amb aquesta mania obsessiva, però sempre estan disposats a començar de nou cada vegada que apareix en l'horitzó algú que potser els donarà la raó. Intueixo que la seva nova bèstia negra és el cineasta de Banyoles Albert Serra, que ha tingut la desvergonya de rodar una pel·lícula sobre la tauromàquia i rebre per ella, sense inmutar-se, un premi per part del PP, amb els quals es va retratar ufà (per no parlar d'haver proclamat la seva admiració per la festa i pels diestres).

Sens dubte alguna, els nostres indepes prefereixen el model Guardiola, un que no deixa passar cap oportunitat de fer-se la víctima i el maltractat, tot i que viu com Déu, superant amb escreix al lazi d'apartament a l'Upper Diagonal i la segona residència a l'Empordà (¡bah, aficcionats!). I si Pep Guardiola, sorprenentment, es manté en silenci, sempre hi ha algú a qui recórrer, com aquest jugador basc del Barça que va exhibir una estelada en l'última celebració del club.

Per a aquesta gent (i pels partits que, mal que bé, la representen), si un català no és independentista no acaba de ser un genuí català. I si no aprofitar per exigir la independència de Catalunya en els moments més intempestius, es converteix ipso facto en un traïdor. D'aquí que Pau i Rafa mai hagin caigut bé en certs entorns.

En aquest sentit, està molt bé que el nostre ajuntament reconegui amb un guardó la carrera del senyor Gasol. I que el senyor alcalde digui que el bàsquetbolista és un orgull per Catalunya, Espanya i el món sencer. Pel mateix preu, premies a un tipus que ho mereix i els dones una bufetada als lazis més contundent que les que s'estilen entre el matrimoni Macron. Els gestos només són gestos, però poden ser importants en determinats contextos. Se m'acut més gent a qui premiar des de l'ajuntament, però tampoc anirem a empènyer al senyor Collboni. ¿Veritat?

*Aquest article ha estat traduït automàticament utilitzant la intel·ligència artificial