Mort Arturo San Agustín, el 'flâneur' impertinent

Un passeig, amb un caminar lent, propi d'un flâneur, que cavila, que reflexiona sobre la seva vida i sobre la seva gran passió: el periodisme. Arturo San Agustín, nascut a Barcelona el 1949, ha mort deixant un llegat profund, amb una extensa obra periodística i literària.

La seva figura amable, empàtica, mai va desdibuixar la seva gran característica: la seva impertinència i el seu estil incisiu. Perquè San Agustín sempre va voler respectar-se a sí mateix davant el que pogués considerar un engany o una vergonya.

San Agustín circula pels carrers de l'Eixample de Barcelona. Està preocupat, però somriu quan descobreix un conegut. S'atura i xerra uns escassos minuts, per reprendre la marxa. Té la convicció que les coses no van bé, que s'ha perdut alguna cosa, en el periodisme i en les relacions entre la societat i els seus governants en aquesta Europa que sempre ha estimat.

Un escriptor "fascinat per un somni"

Però, què va voler ser Arturo San Agustín? D'origen aragonès, els seus pares procedien, com els seus avis, de Riglos, un poble de Huesca, es va guanyar la vida com a publicitari, dels millors.

Va ser director creatiu en quatre de les principals agències de publicitat espanyoles, amb treballs que van ser premiats en dues ocasions en el Festival de Cinema Publicitari de Cannes. Però San Agustín volia ser, realment, un escriptor, fascinat per un somni: “L'escriptor viatjava i coneixia persones importants i dinava i sopava amb ells”, deia en una entrevista.

No obstant això, va comprovar que aquesta figura era molt més prosaica, i que el narrador es veia exigit: la solitud i moltes hores de treball per arribar a un text de qualitat.

Sense pèls a la llengua

La seva gran aportació al món periodístic, mentres preparava obres que resultaven llargues cròniques, més que novel·les --mai va apostar amb claredat per aquest gènere-- la realitzaria a El Periódico de Catalunya, on va exercir de columnista diari i d'entrevistador.

També oferiria la seva experiència com a publicista col·laborant a les portades del diari, de la mà del director Rafael Nadal, amb qui va mantenir una llarga amistat. Amb Nadal, San Agustín es desfogava, al reprotxar-li amb afecte que tingués tant èxit amb les seves novel·les en català, mentres ell, que escrivia en castellà, no aconseguia un veritable petard en vendes. I ho atribuïa al propi sistema editorial i mediàtic català.

En aquestes entrevistes i columnes, San Agustín va donar voltes a la seva "impertinència" i al seu estil incisiu, com el propi Nadal havia destacat més d'una vegada. Sense ningú a qui donar comptes, San Agustín no es tallava al assenyalar que el PSC va ser una creació dels "senyorets" de Sarrià, amb Pasqual Maragall al capdavant, i que no havia defensat amb convicció els catalans de l'àrea metropolitana que acaben sent la seva base electoral.

En els seus últims anys havia estat columnista de La Vanguardia, sense renunciar a aquesta menaçador taló en els seus anàlisis. Però San Agustín, criat entre el Poblenou i la Barceloneta, fascinat per un món que ja no existeix --el del cinema clàssic i la Roma dels grans actors i actrius italians-- va voler volar alt amb una “literatura d'excel·lència”, com també precisava el seu amic Nadal.

Producte d'aquesta ambició és el llibre Tras el portón de bronce (2015). Just ara que s'alaba el llibre de Javier Cercas sobre el Papa Fancisco, El loco de Dios en el final del mundo, San Agustín havia escrit anys abans un fresc monumental sobre el Vaticà, amb nombroses entrevistes i amb la idea d'enfrontar el catolicisme davant els nous temps, amb la Xina a l'horitzó. El periodista escrivia sobre Bergoglio, el papa Francisco, que havia estat elegit el 2013.

Homenatge al poble aragonés

Hi va haver moltes més històries, des de l'afirmació del propi San Agustín que ell se sentia, “abans que res, un periodista”, i que com a tal el més important era, en totes les entrevistes, deixar parlar l'interlocutor després de crear una atmosfera idònia.

El seu amic José Antonio Labordeta el va convidar a escriure un llibre sobre els seus propis orígens, sobre “el vell país dels teus”. I San Agustín va prendre aquesta paraula. El resultat va ser Ploma de Voltor, on va configurar tot el que sempre va voler fer: un compendi de gèneres literaris, amb una crònica familiar fictícia, la crònica periodística, la novel·la d'aventures i fins i tot el western.

També va exercir de documentalista de televisió, i un dels últims treballs més destacats va ser El Vaticano, un lugar ambiguo, sobre el Papa Benet XVI, a TVE.

San Agustín no s'amagava. Seguia aquests passejos per la seva estimada Barcelona, encara que sempre amb la idea d'anar-se'n, a Mallorca, deia. I mentrestant reflexionava, caminant amb les mans a l'esquena, amb una mirada ensopida, volia també incidir en el debat polític a Catalunya amb l'irrupció del procés, que li va fer molt de mal, tot i que no vulgui reconèixer-ho del tot.

Arturo San Agustín, en una entrevista en 'Crónica Global' en 2021

Va publicar el 2014 Cuando se jodió lo nuestro, evocant la frase de Vargas Llosa sobre el Perú, reflectida a Conversación en La Catedral. En el llibre apareixen gairebé tots: des de Miquel Iceta, Jordi Pujol, Enric Juliana, fins al propi Rafael Nadal, José Manuel Lara, Joan Manuel Tresserras o Josep Cuní.

L'incisiu San Agustín es quedaria amb una idea: “l'engany”, la idea que molts processistes s'havien aprofitat professionalment del moviment polític. San Agustín respectava el “patriota”, però odiava l'engany.

Reprotxava que es pogués posar en perill la convivència d'una societat catalana polièdrica, complexa, sempre des de la convicció que mai no va ser “un sol poble”, i que una part d'aquesta societat havia estat oblidada o parcialment marginada.

¿Contra Leonard Cohen?

Però el periodista San Agustín, el publicista i el documentalista, tenia una altra gran passió: les vinyes i el vi. El retir entre vinyes, amb una copa d'un bon caldo. A Antes de quitarnos las máscaras (Comanegra), el periodista novel·laba una estada d'una sèrie de personatges convidats a l'Abadia de Santa Maria de Retuerta, un enclavament amb més de 800 anys d'història, ubicat a Sardón del Duero, a Valladolid.

Encara que a San Agustín no li agradava el gènere, i fruit d'una promesa a una aristòcrata italiana vinguda a menys, el periodista va llançar-se amb una novel·la que resultava una sàtira, plena de misteri, amb molts personatges, amb homenatges a escriptors, personatges il·lustres i poetes.

¿Però, per què et fiques amb Leornard Cohen? Això no m'ha agradat, li vaig dir a San Agustín després de llegir la narració. “És un pretenciós, un personatge en si mateix, però, ¿de veritat t'ha molestat? Home, a mi també m'agrada, però…”

La seva resposta em va satisfer. Era Arturo San Agustín, sempre impertinent, incisiu, una mica emprenyat de forma permanent. Però afectuós. Empàtic. Coneixedor que cal caminar amb el posat. Sense moltes alegries, però en pau amb un mateix. Un flâneur que deixa un enorme regust entre tots els qui el van conèixer i el van llegir.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial