La declaració més sincera de Loquillo sobre Barcelona: "Aquesta ciutat va desaparèixer, i jo amb ella"
L'artista del Clot lamenta la “decadència” de la capital catalana, que va començar amb els Jocs Olímpics, fins a esdevenir completa desconeguda
Més informació: El millor entrepa es menja en aquesta famosa gelateria, segons Marc Giró: "Arribo abans que hi vagin els turistes a fer cua"
Notícies relacionades
Poques figures del rock espanyol han estat tan íntimament lligades a una ciutat com Loquillo ho ha estat a Barcelona. Des dels seus inicis als barris del Clot i El Raval fins a omplir el Liceu el 2024, la capital catalana ha estat el seu escenari vital, la seva musa, el seu camp de batalla.
No obstant això, després de gairebé cinc dècades de carrera, el cantant fa una declaració tan crua com nostàlgica en una entrevista per El Mundo: “Barcelona va entrar en decadència després dels Jocs. Aquella ciutat va desaparèixer, i jo amb ella.”
No és una pose ni una provocació. És la confessió més íntima d'un artista que ha viscut la transformació -i la pèrdua- de la ciutat que el va veure néixer i créixer com a persona i com icona generacional.
El cantant Loquillo en una imatge d'arxiu
Del Tabú al Liceu: 46 anys de carrera
El 1978, Loquillo tocava al cabaret Tabú al barri del Raval, quan encara era conegut com el barri xinès de la ciutat, davant mariners americans i gent dels baixos fons.
No va ser fins l'any passat que l'artista barceloní va creuar la catifa del Gran Teatre del Liceu com a cap de cartell.
Entre ambdós punts hi ha gairebé 220 passos, però també 46 anys de vida. Per a molts, Loquillo és l'últim clàssic i ell ha sabut plasmar al seu últim llibre el seu llegat.
A Passeig de Gràcia no hi ha mitificació ni nostàlgia buida, hi ha una ferida oberta: la Barcelona desapareguda que ell mateix va enterrar amb la seva marxa.
"Només queden cendres"
En la seva novel·la, Loquillo recorre la seva joventut barcelonina com un mitjà de si mateix, connectant amb un temps i una ciutat que ja no existeixen.
Aquella Barcelona era el seu univers: marginal, transgressora, lliure. Un món on convivien el rock, l'heroïna, la llibertat sexual i una efervescència cultural única.
“Vam veure gent essent lliure i ens vam acostumar a ser lliures també”, explica l'artista a l'entrevista.
Però tot va canviar. Ara, només queden "cendres" d'aquella ciutat que recorda l'artista. “La ciutat que havia il·luminat els Jocs va ser de decadència en decadència. En el meu llibre no hi ha nostàlgia, sinó memòria", assegura.
Bandera dels Jocs Olímpics
Barcelona com a paradís perdut
Loquillo no és l'únic artista que ha lamentat la transformació de Barcelona en les últimes dècades, tot i que sí que és un dels qui més ho ha verbalitzat: “Era el final d'una època. La ciutat es va anar... i jo amb ella.”
Passeig de Gràcia és l'última obra publicada per l'artista del Clot, que fotografia la desconeguda ciutat que va trobar al 2014, quan va tornar pel comiat de la seva mare.
*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir intel·ligència artificial
