La teva FNAC

S'ha inaugurat recentment la nova seu de la FNAC a la Rambla, on hi havia la legendaria Sastreria Model, en substitució de la que estava al carrer Vergara, cantonada Rambla de Catalunya. És una mica més petita que l'original, però debo reconèixer que àdhuc se nota i que -almenys, acabada d'estrenar- dóna gust veure-la.

Clar que sí, com sempre que entro en alguna seu de la FNAC a Espanya o a França, em submergeixo en un viatge al passat i recordo quan vaig descobrir aquesta marca durant el meu primer viatge a París el 1974, amb divuit anyets d'edat i en companyia del meu amic Joan Navarro, un boig dels còmics amb qui posteriorment fundaríem (1982) la revista Cairo, per reivindicar la línia clara d'Hergé i chinclar una mica a José María Berenguer, que en pau descansi, editor del mensual El Víbora i adalid de la línia chunga.

En aquells temps, a Espanya, els còmics no cridaven pràcticament l'atenció a gairebé ningú, mentrestant a França gaudien d'un seguiment més que notable, com vam poder comprovar quan vam entrar a la nostra primera FNAC (la de la Rue de Rennes, número 136, al cor de Montparnasse) i vam veure que a la secció dedicada als còmics hi havia una colla de gent estesa pel terra i amb la mirada clavada a l'àlbum de la seva elecció.

Dos emprenedors trotskistes

A més de còmics, a la FNAC hi havia discs (de vinil, clar), molts discs, entre novetats que arribarien tard a Espanya i obres mestres que mai havien estat editades al nostre país (durant aquesta primera visita vaig atrapar, si no recordo malament, el 1919 de John Cale). I entre una cosa i l'altra, adoptem la molt catalana figura del Pagés enlluernat (o pages deslumbrat) que acaba d'accedir a una prodigiosa cova d'Alí Babá plena de productes culturals llargament anhelats.

Sé que quedaria millor dient que, res més arribar a París, em vaig propulsar a la seu de Ruedo Ibérico, però no va ser així: infantil i americanitzat que era jo.

Així és la nova macrotienda de Fnac a les Rambles FNAC

La FNAC del carrer Rennes es va convertir en LA MEVA FNAC. Vaig visitar altres a París, però la meva favorita sempre va ser aquesta, probablement perquè el primer contacte va tenir ribets d'epifania. Suposo que és difícil d'entendre aquesta sensació ara que a Espanya es pot trobar de tot, però és que en aquella època no hi havia ni Coca Cola en llauna. El franquisme no només va perjudicar als lectors de Ruido Ibérico, sinó també als consumidors de còmics devots també de la música pop.

La FNAC es va fundar el 1954 i les seves sigles corresponien a Federation Nationale d´Achats de Cadres (Federació Nacional de Compres per a Executius). La van crear dos emprenedors trotskistes anomenats André Essel i Max Théret, que en la seva glòria proletària estiguin. La idea inicial consistia en apropar la cultura a les classes populars, tot i que pel camí aquestes bones intencions es van anar abollant una mica.

Aquesta antigor

El 1994, la FNAC va ser adquirida pel milionari François Pinault, propietari de grands magatzems. I el 2016, la firma del senyor Pinault es va ampliar per incloure al grup Darty, potent mastedont empresarial. Així doncs, res queda ja de les nobles idees dels senyors Essel i Théret, però la FNAC segueix sent un bon lloc on passar la matinada (i no precisament als porcs) a la recerca de ordinadors, telèfons mòbils, videojocs, televisors, llibres, còmics i (cada vegada menys) discs, aquesta antigor a la que alguns seguim enganxats, com si volguéssim demostrar que viuem més al segle XX que al XXI.

La primera seu a Espanya va ser la de Madrid, el 1993. Cinc anys després arribaria la de Barcelona, que ara inicia una vida en una nova, tot i molt a prop, localització.

Reconeixo que cada vegada l'utilitzo menys, però quan em ve la nostàlgia dels antics descobriments culturals (quan no sabia anglès, llegia traduccions franceses d'autors nord-americans), m'acosto a la coneguda com a FNAC de la plaça de Catalunya (equidistant de Vergara i de la Rambla) i recordo la meva primera entrada a la seu de la Rue de Rennes i el contundent stendhalazo que em vaig endur.

És el dolent de l'edat: que ja no hi ha stendhalazos com els d'abans.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial