Una Madama Butterfly a baix volum al Liceu
Saioa Hernández brilla en el paper de Cio-Cio-San, al combinar la dolçor amb la força i la passió amb la tristesa en l'obra de Puccini
Probablement el cor a bocca chiusa de Madama Butterfly és una de les peces més delicades del repertori operístic. El cor murmura, més que canta, fora de l'escenari, la qual cosa li atorga una màgia especial. En la representació que vam veure al Liceu el cor, que una vegada més ni es dignà en sortir a saludar, va ser tan suau, tan delicat, que gairebé ni se l'hi podia sentir i això que el mestre Paolo Bortolameolli si alguna cosa va fer bé va ser respectar als cantants i no fer-los lluitar contra l'orquestra com ens té acostumats el, encara, director titular del Liceu.
La producció que vam veure és, com sent habitual, una altra reposició, en aquest cas de la coproducció estrenada el 2006. No és una mala producció, es nota la mà de la Royal Opera House, però si bé és clàssica i fidel al llibret, potser és massa minimalista i freda, especialment pel que fa a il·luminació, molt plana, pràcticament sense atrezzo, deixant l'escenari gairebé sempre buit. A més, utilitzar-la quatre vegades comença a ser cansat, mostrant la manca d'imaginació, i de mitjans, del teatre barceloní.
Brillant Saioa Hernández
Ja sigui per l'escenografia, ja sigui per falta d'interès, el cor una vegada més va brillar per la seva absència en una òpera on té un paper diferent, tan que fou un dels recursos que va usar Puccini per salvar l'obra en el seu reestrena després d'encadenar un sorollós fracàs.
'Madama Butterfly', al Liceu
En el repartiment sorprèn el curt calendari de la, en teoria, soprano principal, Sonya Yoncheva, qui va cancel·lar la seva participació el dia 23 per "incompatibilitat d'agendes a causa dels canvis de data del Liceu". I els dies 16 i 20 de desembre va al·legar un procés catarro. Tants canvis només evidencien una cosa, la poca rellevància que té el nostre teatre en el calendari global, amb tantes cancel·lacions. No només no es treballa prou amb el calendari dels artistes, sinó que, probablement, els contractes estan poc protegits per evitar tant canvi.
Jo vaig veure una més que eficaç Saioa Hernández qui va estar brillant defensant una Cio-Cio-San molt convincent. Es tracta d'un paper que combina la dolçor amb la força, la passió amb la tristor i encara que algú de 45 anys difícilment pot representar qui se suposa que té 15, aquest "gap" d'edat passa totalment desapercebut davant la força i el sentiment de la seva veu. La soprano va ser, amb diferència, la més aplaudida en un salud al públic diferent, iniciat per ella mateixa enlloc de ser l'última a sortir.
Millor en les parts simfòniques
Mattew Polenzani va estar més que correcte en el seu paper de Pinkerton, fins al punt que gairebé apetia xiular-li per ser el dolent de dolents de l'obra. Ell també va rebre una bona dosi d'aplaudiments guanyats especialment en la segona part de l'obra, on els seus aguts van brillar amb potència.
El cònsol Sharpless de Lucas Maechem va destacar per la seva gran presència, sent el seu millor moment la lectura de la carta de Pinkerton del segon acte. Annalisa Stroppa va compondre una Suzuki emotiva i servicial, amb una veu preciosa. I la resta de personatges, molt solvents, potser, destacant Goro, interpretat per Juan Noval-Moro i el Príncep Yamadori per Carlos Cosías.
La direcció musical de Paolo Bortolameolli, va destacar en les parts simfòniques, on l'orquestra va poder brillar, i, com deia al principi, per respectar als cantants sacrificant, en ocasions, el seu propi resplendor per aconseguir un millor resultat conjunt.
En resum, una bona manera de acabar l'any que evidencia la principal debilitat de la direcció del nostre teatre, no ens fem respectar i cada vegada veurem menys figures a l'escenari perquè sempre trobaran alguna cosa millor per fer.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial
