Cada vegada que escolto l’alcaldessa Colau referir-se a la seva voluntat de col·laborar amb l’1-O sempre i quan no es posi en perill cap funcionari, intento imaginar qui serà aquest pobre funcionari del qui depèn ni més ni menys que el futur immediat de Catalunya. Finalment he arribat a la conclusió de que aquest servidor públic no existeix. És una hàbil metàfora.

El que ens vol dir Colau és: jo no correré cap perill per un pseudo referèndum que no és el referèndum que Catalunya necessita, només una simple i molt legítima mobilització independentista per reforçar les opcions electorals dels independentistes. L’alcaldessa sap perfectament que és ella qui podria incórrer en delicte si ordenés posar en marxa la maquinària professional de l’Ajuntament de Barcelona com si es tractés d’una convocatòria electoral normal, passant per alt l’informe dels seus serveis jurídics advertint-la dels perills de cooperar en una consulta no autoritzada.

No sembla disposada Colau a fer cap salt al buit. I no tothom l’aplaudirà, prou que ho deu saber. D’altres, ben segur que se la miraran d’una altra manera, vull dir amb millors ulls, si es manté ferma en la seva negativa a implicar l’ajuntament en la convocatòria imminent. La qüestió és que sense la col·laboració municipal del consistori de Barcelona el referèndum serà menys referèndum, o, com a mínim, ho semblarà.

Tots plegats estem acostumats a votar en un determinat espai, havent estat convocats individualment i per correu amb un formalisme material i temporal molt acurat (amb antelació suficient i ben detallat el lloc i la taula) i reconegut per la nostra memòria d’electors habituals i habituats. Qualsevol dèficit en aquesta formalitat, jugarà en contra de la credibilitat. I aquest és el problema de la no participació municipal.

Colau no vol ser inhabilitada i és normal que es vulgui evitar aquest tràngol per una iniciativa en la que no creu. Tampoc vol ser assenyalada per l’independentisme como un obstacle a la celebració del referèndum o com la responsable d’una baixa credibilitat de la convocatòria. Per això, de tant en tant, es mostra disposada a facilitar alguns locals per a la mobilització democràtica, segons ella entén el 1-O; tanmateix, aquesta oferta no satisfà els responsables de la Generalitat: volen “els locals”, “la logística” municipal. Tot ha de semblar de debò.

De moment, oficialment no hi ha res, tot és un parlar per parlar. Si no es torna a retardar per raons d’astúcia, aquesta mateixa setmana veurà la llum la llei del Referèndum d’Autodeterminació i es podrà signar el decret de convocatòria. A partir d’aquest acte polític i administratiu, cal preveure que tots els alcaldes seran requerits a donar suport material a la consulta impulsada pel govern de la Generalitat. Aleshores, Colau haurà de respondre oficialment i la crua disjuntiva es plantejarà sense embuts: desobeir la legislació vigent o desobeir una llei nascuda de la desobediència. En qualsevol cas, desobeirà.