Cada Cap d'Any passa exactament el mateix, pel que és d'agrair que aquells de nosaltres que participem de la habitual pantomima beneitosa ho fem com si distingíssim en ella alguna novetat. Potser l'única semi renovació que s'ha registrat durant els últims anys sigui el consum de la tradicional dotzena de raïm coincidint amb les últimes dotze campanades de l'any. Confesso que vaig ser pioner en l'ús innovador del raïm: un bon any, aprofitant un entorn tolerant i sicilíptic, em vaig dedicar a llançar els grans de raïm al televisor coincidint amb cada campanada (estava fart de la funesta experiència del raïm, sense pelar ni despipar, fent-se bola a la boca).

Després vaig passar directament a no apropar-me al raïm (hi ha qui els substitueix per Lacasitos o M & M´), i aquest any vaig tornar al sistema tradicional per no desentonar amb un ambient més tradicional, però molt agradable.

Un altre clàssic del Cap d'Any és desitjar-nos mútuament un feliç any nou...¡Com si la cosa depengués de nosaltres! I com no depèn (un els desitja el millor als amics, però igual els surt tot com el cul), acabes desitjant un feliç any nou a gent que et cau malament, que no suportes i que et fa tronar com els surti l'any.

Un altre clàssic, una mica més recent: per quin canal de televisió seguir la cerimònia de les dotze campanades? Els qui vam començar a veure-les de petits seguim amb la costum de quan a Espanya només hi havia un canal de televisió i el programa ho presentaven Laura Valenzuela i Joaquín Prat. Per això els qui encara seguim enganxats a aquesta rutina, ens vam haver d'empassar abans-d'ahir a Broncano i Lalachús, que a més representaven les campanades progressistes perquè Broncano està a la grella amb Pablo Motos (aquest íncub de la dretana) i Lala Chus està, amb permís, grossa, la qual cosa afegia una mica més de progresisme a la situació.

Els alienats, reaccionaris i barallaires podien veure les campanades a Antena3 amb el xef Chicote (d'esmoquin) i Cristina Pedroche (normalment mitja en pilotes). La carn tira molt i aquestes campanades acostumen a ser les més vistes. Tot i que a Catalunya hi ha un sector patriòtic que es traga les de TV3, que són les més nostres i, per tant, les més avorrides d'Espanya (sovint es retransmeten des del poble més lletjós i inaccesible del territori, no em preguntin per què, i presentades per tant de sopa com tenen en plantilla).

És normal que guanyi Pedroche amb l'audiència perquè en l'horrible vestit-corsé-mirinyac d'ahir (dissenyat per el gran Josie) hi havia unes joietes-llumetes fetes a partir de la placenta de la senyora Pedroche... I a veure qui em supera això!

No podia faltar en aquest xorigueria de final d'any el fet diferencial català. Es produeix quan es donen a conèixer els noms dels primers nadons catalans de l'any i els lazis de pro descobreixen que responen a noms tan poc nostres com Mohamed, Gupta, Jadiya o Usnavy, cosa que no els fa gens de gràcia i condueix alguns d'ells cap a la teoria a Lo Marine Le Pen (o Silvia Orriols) del Reemplaçament.

Després venen els asquerosos comentaris racistes a les xarxes socials que constitueixen la tradició més recent del final d'any català. Deixant de banda aquest fet diferencial, el Cap d'Any català no es distingeix en res del de la resta d'Espanya: menjars sense parar, ingesta d'alcohol a doll i alegria tontoloca basada absolutament en res. És una llàstima que el racisme sigui el que més ens diferencia dels nostres compatriotes, però ja es sap que no es pot triar: també tenim a Barcelona més prostitutes que qualsevol altra ciutat d'Espanya i es registra el consum més elevat de cocaïna de tota la península ibèrica.

Racists, putons i festaires? L'important és destacar! Molta enveja és el que hi ha...

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant inteligència artificial