El districte de l'Eixample acumula 45 "cases Orsola". Ho explicava amb tot detall Carla Stavraky en aquestes mateixes pàgines, amb números de l'Associació de Veïns del districte. Altres 45 immobles comprats des de 2017 per transformar els seus lloguers convencionals en pisos turístics primer, lloguer de temporada després. Però és difícil que l'Ajuntament de Barcelona pugui repetir amb ells l'operació de la Casa Orsola.
Suposaria destinar 414 milions d'euros, en el millor dels casos, a polítiques d'habitatge només en un dels districtes de la ciutat.
El pressupost presentat per l'equip de Jaume Collboni per al 2025 destinava 200 milions d'euros a la construcció i ampliació del parc públic d'habitatges. Als quals se sumaven altres 60 milions d'euros de l'Institut Municipal de l'Habitatge i Rehabilitació de Barcelona (IMHAB).
Una xifra substancialment major als 166,4 milions d'euros de les comptes del 2024, que són les que segueixen vigents, perquè els Comuns van tombar els pressupostos del 2025. I encara així, insuficients per reproduir la "operació Orsola" indefinidament.
La compra d'aquest edifici de l'Eixample no té res a veure amb solucionar el problema de l'habitatge a la capital catalana, sinó amb solucionar un problema polític que amenaçava amb enquissar-se gràcies al suport del Sindicat de Llogaters i un nombre no menyspreable de personatges públics disposats a posar la seva popularitat al servei de la causa.
No els critico. Ningú vol que el centre de Barcelona es converteixi en un parc temàtic per a turistes i expats amb sous molt per sobre dels nostres.
Però entre un jove expat amb sou de multinacional francesa i un funcionari amb sou garantit, que porta 20 anys vivint amb un lloguer per sota del mercat al centre de Barcelona, ara a més al cor de l'eix verd més cotitzat dels ideats per Colau, què volen que els digui… Aquí anem.
El Sindicat de Llogateres té un problema de connexió amb els més vulnerables i exposats a la crisi de l'habitatge, aquells que viuen en habitacions, sense contracte i amb risc d'ésser expulsats en qualsevol moment. I van optar per una bandera, la de la Casa Orsola, que podia apel·lar a una franja més gran i més poderosa de la societat: aquella classe mitjana que es veu amenaçada per la pujança d'una ciutat de moda en un món globalitzat.
Han salvat en Josep, que podrà seguir vivint en una de les zones més cotitzades de Barcelona amb una renda molt per sota del preu de mercat, tot i que Habitat3 ja ha advertit que li pujarà el lloguer. Però la solució està en la regulació del mercat, com reconeixia l'alcalde Collboni després d'anunciar la compra "excepcional".
És un "model replicable, però amb recursos limitats" adverteixen des del Consistori, que al desembre va atendre a 300 persones en risc de perdre el seu habitatge.
689 famílies estan en llista d'espera per rebre un habitatge a través de la Taula d'Emergència de l'Ajuntament de Barcelona, segons les dades més recents que ofereix l'Ajuntament, de mitjans del 2024. A tots ells se'ls ha aprovat el corresponent expedient de valoració per vulnerabilitat, però no hi ha habitatges disponibles.
Els recursos públics no són infinits, i surten dels nostres butxaques. L'habitatge suporta fins a cinc impostos per qui el compra a Barcelona. IBI i Plusvàlua per a l'Ajuntament, Impost de Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats -un 10% cadascun sobre el valor de compra- per a la Generalitat; i un altre 10% per a l'Estat en concepte d'IVA. Sense oblidar el 23% de la venda en IRPF de l'any següent.
Possiblement esdevindria menys inaccessible ser propietari si les administracions públiques no visquessin del mercat immobiliari gairebé tant com aquests temibles fons d'inversió que s'han convertit en l'home del sac ideal per argumentar solucions senzilles a un problema molt complex.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial
