El Tribunal Suprem li ha fet un gran favor a la Universitat de Barcelona: ha inhabilitat a Laura Borràs. El rector s'estalvia així retirar-li la venia docendi. Els rectors d'universitat tenen al·lèrgia a aplicar aquesta sanció a un docent. Tots són bons de campionat. O més.

Algun historiador amb coneixements d'elements mistèrics hauria d'investigar per què els professors universitaris es converteixen en sants en quant obtenen la plaça. O és això o és que els rectors pensen que millor no buscar les cosquilles a ningú, no sigui que se les busquin a ell quan abandoni el càrrec.

El que passa a la UB passa també en altres universitats catalanes i espanyoles. Els últims expulsats es van donar durant el franquisme i, a Barcelona, ni tan sols va caler. El bon José María Valverde va dimitir en solidaritat amb els sancionats Tierno, Aranguren i García Calvo. Va creure que el seu gest faria escola. Però no.

Eren temps grisos. I així seguirien durant anys.

A finals dels seixanta i en els primers setanta, els estudiants de la UB i la incipient UAB sabien que el millor decà era Garicano (ministre del porc) i el millor rector, el governador. Qualsevol, perquè a tots els designava el mateix dit.

A propòsit, el pecat original no existeix, però la família Garicano infidelitzà més tard amb la molt barcelonina dels Ribó. A aquesta pertany un tal Rafael que alguns creuen que va ser un infiltrat de la burgesia catalana en el PSUC. Per liquidar-lo. Va ser recompensat amb una sinecura.

Són fets. I, com deien els escolàstics: contra factum non valet argumentum.

És també un fet establert pel Tribunal Suprem que Laura Borràs va utilitzar diners de tots per afavorir a un amic. Un delicte xoricero, no inclòs en la llei d'amnistia. L'han condemnat a més de quatre anys de presó (i 13 d'inhabilitació) que, clar, no vol complir.

Hi ha una solució perquè no vagi a la presó: que s'allotgi al monestir de Pedralbes, ara que ja no l'ocupen les Clarises. Després de tot, ella es considera santa i màrtir.

Pedralbes seria una via intermèdia entre l'indult que no mereix i evitar ingressar a la presó.

Així estarien contents els seus conmilitons de Junts, que la defensen perquè, al fons, disposar dels diners públics per a assumptes privats no els sembla condemnable.

Mai han condemnat que Jordi Pujol no declarés els estalvis andorrans.

Hi ha qui sosté que la Comunitat de Madrid serà la propera a demanar la independència. De moment, el xicot de la presidenta imita la família de l'ex president català. No li agrada declarar a Hisenda i pagar impostos. Tot i això, en realitat, el que no li agrada, com a Laura Borràs, és que l'hagin pillat.

La proposta que les dames de l'alta societat que delinqueixin s'allotgin a Pedralbes tindria moltes avantatges.

El mateix dia que se n'anaven les Clarises, un grup de persones es manifestava per demanar que hi hagués allà altres monges. Ho tenien fàcil: les dones -hi havia algunes manifestant-se- podrien ingressar a l'orde. Res els ho impedeix. Però no: volien que allà visqués algú, però no elles mateixes.

És una cantilena que es reprodueix a tot arreu. Cal acollir immigrants, però no al meu poble. Cal restringir l'ús dels cotxes, però no del meu. Cal fer abocadors, però lluny de la meva casa. Cal pagar impostos, però no jo. Ha d'haver lleis que evitin el delicte, però si s'apliquen a un independentista, llavors és persecució judicial.

No a tot, però que no em falti de res.

Quants sofismes!

Als manifestants només els va quedar afegir que volen monges catalanes. Clar que sempre poden reconvertir-les, com aquesta Teresa de Jesús (o d'Àvila) que uns tipus que diuen ser historiadors de la literatura sostenen que era catalana i abadessa de Pedralbes.

No és d'estranyar. Entre qui formen a aquests presumptes especialistes hi havia Laura Borràs, qui segur que estaria encantada d'exercir d'abadessa. Es mor per els càrrecs.

Ella diu que és innocent. Segurament. La paraula deriva del llatí i, etimològicament significa que no sap. Borràs sap el que sap i si no sap més és perquè, com va dir a un tribunal que li recriminava les seves mancances, havia tingut un part difícil i no s'havia pogut preparar millor.

I després va venir allò de la independència. En una Catalunya independent no l'haurien condemnat tot i que tampoc tindria la nòmina que li paga, ai las! un Estat opressor del qual és funcionària. Com aquell que diu, còmplice del neocolonialisme que pateix Catalunya. Mà a mà amb la Guàrdia Civil.

*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir intel·ligència artificial