Així reza el vell refrany, que no fa altra cosa que sintetitzar una reflexió del sentit comú sobre com administrar l'esforç. I és molt aplicable a la polèmica artificial que s'ha muntat entorn de l'obligació dels constructores barcelonins de dedicar el 30% de les noves promocions -i de les grans rehabilitacions- a habitatge social.

Cal fer una salvedat: la xifra de 156 habitatges socials aconseguits per aquesta via des de la seva entrada en vigor el 2018 no és tan desastrosa si tenim en compte que, tot i que Barcelona en Comú havia fet el càlcul erroni de més de 1.500 pisos, la norma no afectava als edificis comprats entre 2016 i 2018 i que, a més, es va demorar la seva aplicació fins al 2020.

Segur que hi ha frau en les llicències municipals per fugir del 30%, com denuncia l'Institut de la Recerca Urbana de Barcelona (Idra), però tampoc ha de ser fàcil determinar amb precisió quina és una gran rehabilitació i quina no. Tampoc es pot reprotxar als promotors que aprofitessin la moratòria.

A més, l'objectiu és molt complicat. A París, porten dues dècades amb el seu 30% i encara no han superat totes les dificultats. Aplicar-ho a rajatabla generaria un conflicte desproporcionat. El preu de l'habitatge actua alhora com a barrera i com a amalgama des del punt de vista social, negar-ho és viure fora de la realitat o buscar la confrontació permanent.

Com han assenyalat els experts convocats per l'Ajuntament, el mateix objectiu es pot aconseguir agrupant el 30% en edificis sencers on els empresaris aportin les seves contribucions. La llei suposa un impost per al promotor -que repercutirà en el preu de l'habitatge lliure- i el seu rendiment en forma d'habitatge accessible es pot concentrar en la mateixa zona de la ciutat per al cas de rehabilitacions íntegres o en altres per a edificis nous.

Ubicar habitatges cars juntament amb altres de caràcter social per a famílies vulnerables en la mateixa comunitat no té sentit. Les escales de veïns són habitades per famílies amb nivell de vida semblant, tant si els pisos són de luxe com si no ho són. Trencar aquesta dinàmica no té més sentit que generar un xoc social amb el pretext de perseguir el contrari.

Lluitar contra l'existència de classes socials a través de normes immobiliàries que també tracten de solucionar el complexíssim problema de l'habitatge és abastar massa; és a dir, perdre tota eficàcia. Una altra cosa és usar-ho com a arma arrosegadora contra adversaris polítics i viure de les rendes.

Totes les mesures tenen efectes col·laterals, alguns d'ells indesitjats. Per exemple, el límit dels preus del lloguer en els contractes residencials és útil òbviament per a cert tipus de famílies, potser un sector dels votants de BComú; no per a les que tenen ingressos baixos. I alhora desincentiva als propietaris, que veuen limitades les possibilitats de mantenir adequadament el seu patrimoni. I també és veritat -en sentit positiu- que desanima als inversors a emprendre operacions d'alt rendiment a curt termini.

La consultora Cushman & Wakefield informava ahir que Barcelona és la segona ciutat europea amb més oficines en risc d'obsolescència: l'81% de la superfície d'aquest subsector estarà fora de mercat en pocs anys. La reforma o el canvi d'ús són les sortides possibles. Heus aquí un nou dada per esgrimir en una intervenció pública que permeti que tots en surtin beneficiats, tot i que els guanys -econòmics o polítics- no siguin d'usura.

*Aquest article ha estat traduït automàticament utilitzant intel·ligència artificial