És del tot comprensible que Jordi Valls, tinent d'alcalde d'economia, trobi a faltar la presència d'una part del món empresarial a la vida de Barcelona; o millor encara, s'entén perfectament que ell prefereixi més implicació, fins i tot personal, en la capital catalana d'aquestes grans corporacions que, per entendre'ns, anomenem l'Ibex-35.

L'esforç que fa la ciutat per acabar amb l'època negacionista i amb els efectes col·laterals de una Generalitat conflictiva i provocadora reclama certa col·laboració per part de tothom. Qui dirigeixen aquest treball denuncien certa solitud per part dels qui, en definitiva, es veuen beneficiats per aquesta tornada a la normalitat.

Està clar que els barcelonins no percebem la presència de les vuit companyies de l'Ibex que tenen seu aquí. Aquesta proporció, el 23%, supera fins i tot la participació catalana en el PIB nacional; però és que tampoc notem la de les altres 27.

Dubto molt que hi hagi una ciutat a Espanya on aquesta presència sigui molt evident per al ciutadà de a peu, llevat que pensem, per exemple, en la petjada del Banco Santander en la vida de la capital de Cantàbria, una ciutat amb menys habitants que Sant Boi. O la que va poder tenir alguna caixa d'estalvis en la seva localitat d'origen de la qual fins i tot prendia el nom.

Barcelona i Catalunya són més que un mercat, com es queixa Valls, però, efectivament, són negoci per a les empreses. La seva petjada en la vida col·lectiva no respon a impulsos d'altruisme, sinó a la idea de retornar als seus clients una part dels beneficis que obtenen amb ells.

Des d'aquest punt de vista, el cas del BBVA és molt interessant. Després d'absorbir Banca Catalana, es va fer amb les tres caixes d'estalvis que van formar Unim -Sabadell, Terrassa i Manlleu- i amb les tres que integraven Catalunya Caixa -Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Manresa-. És evident que el banc no reprodueix ni la meitat de l'impacte que tenien aquestes set entitats a Catalunya.

On aquestes operacions sí que han deixat impacte és al seu compte de resultats: el 26% del seu negoci nacional procedeix de Catalunya, com també reflecteix el número d'empleats, els caixers i les oficines.

L'instrument amb què les caixes es vinculaven a la societat, les seves fundacions, es manté sota el nom de Fundació Antigues Caixes Catalanes. La seva activitat, centrada en la concessió de premis culturals i alguna cosa més, passa absolutament desapercebuda.

El mateix ocorre amb Endesa, també de l'Ibex, i amb una posició de domini a la comunitat. A la província que menys negoci té, Lleida, controla el 51% del mercat. El 40% dels seus clients nacionals són catalans, on resideix el 39% de la seva potència total a Espanya.

No obstant això, la seva participació en projectes culturals o ciutadans a Barcelona és pràcticament invisible, mentre que a Madrid, on a penes té un 9% del mercat, està en primera línia.

Té raó Valls, però jo diria que l' hauria de remangar-se i apretar, en el bon sentit de la paraula, perquè aquestes empreses destinin a patrocinis i esponsoritzacions una part dels guanys que obtenen aquí. No crec que el salmantí Ignacio Sánchez Galán hagi mantingut i ampliat la petjada d'Iberdrola al País Basc, on és líder amb més del 60% a les tres províncies, simplement pel seu desig de conservar la identitat territorial de la multinacional. 

*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir intel·ligència artificial