Manifestació del primer de maig a Barcelona: poc més de 2.000 persones, segons la Guàrdia Urbana. Tenint en compte que el nombre de liberats sindicals ha d'oscil·lar al voltant dels 800, es pot estimar que poca gent més es va sumar a l'acte. Van acudir ells i els seus directes allegats més alguns militants de bona fe. Pocs, però alguns en queden.

Això a la manifestació de veritat. Després està la de la Taula Sindical de Catalunya, que es va celebrar a la tarda. A jutjar per les pancartes signades, hi havia més entitats convocants que manifestants.

I és que Barcelona no és avui la rosa de foc que proclamaven els anarquistes d'un segle enrere. Els representants de la classe obrera, sigui el que sigui això, ja no ofereixen horitzó ni propostes de millora real.

Aquí hi ha el lema de la jornada: protegir el conquistat. Dit en román paladí: Amoroseta, que em quedi com estic!

L'esquerra defensa, com gran esperança de futur, la reducció de la jornada setmanal a 37,5 hores enfront de les 40 actuals. No sembla que sigui una reivindicació que mogui les masses, entre altres coses perquè bona part dels assalariats ja treballen (oficialment) menys hores.

Yolanda Díaz ha provocat molt de soroll (una vegada més) en el govern per una reclamació que, essent justa, té escàs suport ciutadà.

A Barcelona n'hi hauria prou amb que s'aconseguís arreglar part dels problemes del transport públic perquè molts empleats guanyessin per a ells aquestes dues hores i mitges setmanals que ara malbaraten en trens o accessos viaris col·lapsats.

Possiblement l'esquerra oficial no ho sapigués, però la major part dels assalariats prefereixen un sou digne que faciliti l'accés a un habitatge, un transport eficaç i uns serveis públics (sanitat i educació) que funcionin a la reducció de l'horari en el treball. Perquè el temps del desplaçament també és temps amb el qual els treballadors no compten per a ells.

Els sindicats segueixen a Sumar en les seves peticions i no és d'estranyar. Per a Camil Ros, per exemple, que no va haver de buscar feina perquè va néixer ja sindicalista, el millor és que no canviï res. Totes les millores que podria esperar d'una revolució ja les ha aconseguit. Ahir anava darrere una pancarta que reclamava mantenir aquestes conquestes. Les seves, clar.

Declarava que els catalans volen treballar menys. ¿Menys que ell? Impossible.

El de Camil Ros és un exemple del que dóna de sí fer carrera sindical. De haver viscut en temps de Franco s'hauria apuntat al sindicat vertical, però mort el dictador, ha hagut de conformar-se amb ficar-se en una organització que abans era internacionalista i ara té un màxim representant del nacionalista ERC.

Fins fa dos dies un i l'altra pretenien segreguar Catalunya de la resta d'Espanya. Ara no. El procés està en hores baixes i cal adequar-se al que convingui.

Les manifestacions ja no són el que eren ni les vagues tampoc. En el sector privat les vagues són l'últim argument. Apareixen, sobretot, com a resposta a la pèrdua d'ocupacions. Ara passa a Freixenet.

A part dels taxistes, els únics que es permeten el luxe de la vaga són els empleats públics de qui el lloc de treball no hi ha perill. I els importa poc el mal que puguin fer a la resta dels treballadors.

La prova que la vaga ha perdut empenta és que el passat dia 28 d'abril Espanya sencera va viure una gairebé vaga general, a causa de l'apagada, i no ha caigut cap govern ni ministre ni director general.

Tampoc s'han estremit els dirigents de les elèctriques que treballen en règim de quasi monopoli. Una altra de les conquestes que cal mantenir, com fa Feijóo amb valentia. Les empreses, per facilitar les coses, han proporcionat al Govern “milions de dades”, encara que escassa informació.

Si el comportament del Govern és manifiestament millorable, què dir de l'oposició? Núñez Feijóo es queixava que l'Executiu no hagués donat informació tres hores i mitja després del col·lapse. Havien passat en aquest moment menys temps del dedicat per Mazón a menjar i beure en bona companyia, mentre moria gent per la Dana.

Possiblement sigui cert que, a aquestes alçades, algú hauria de poder donar alguna explicació comprensible. Però, sisplau, que aquest algú no sigui Aznar, assessor d'Endesa. L'ex president ha demanat transparència i claredat. Acte seguit va fer un gran esforç i es va mossegar la llengua per no explicar al món que ell sap qui hi ha darrere de l'apagada: va ser ETA i si cal trucarà als directors de diari per deixar-ho clar.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial