Miquel Roca té una frase que li agrada repetir: “només els covards temen el pacte”. L'acord, per tant, ha de ser vist com una decisió de valents, d'homes i dones amb coratge, que desitgen avançar i que saben que ningú pot monopolitzar la idea de veritat.
Roca ho assenyalava en els últims anys en al·lusió al procés independentista, però també respecte a la política espanyola en el seu conjunt. Sense acords àmplis entre el PP i el PSOE serà difícil un salt endavant, reformes econòmiques i socials de pes. El blocatge actual a Espanya fa necessari escoltar amb major atenció les paraules d'homes amb experiència com Roca.
El cas és que la formació política que va heretar –de forma parcial—la trajectòria de polítics com Roca no sap què fer a Barcelona. Junts per Catalunya, que segueix dominada per Carles Puigdemont des de Waterloo –a l'espera que el Tribunal Constitucional resolgui sobre la llei d'amnistia i li permeti tornar a Catalunya—no té un candidat o candidata clara per a l'alcaldia de la capital catalana.
L'actual cap de files, Jordi Martí, que coneix a la perfecció la política municipal, que atresora experiència, no acaba de contentar a tot el partit. Podria ser el candidat i persistir si no guanya a les eleccions de maig de 2027?
El partit, que es va refugiar en aquesta pràctica fallida de les primàries –no serveix a Espanya el que està pensat en altres latituds—no vol convocar-les ara perquè oferia un escenari molt dividit. És millor valorar, de forma interna, què és el que interessa més i consensuar un candidat que sigui atractiu per a l'electorat, però que reculli bé les característiques del partit.
El problema, però, és que Junts no sap què ha de defensar. Es pot tenir un bon candidat, però, amb quin objectiu, amb quins desitjos de pacte i amb qui?
La paradoxa és que l'actual grup municipal de Junts per Catalunya es podria entendre bé amb els socialistes de Jaume Collboni. Qüestions com la mesura del 30% d'habitatge públic en les promocions immobiliàries es podrien pactar amb certa facilitat. Hi ha diferències, clar. Però en conjunt tant Junts com el PSC volen una ciutat que ofereixi oportunitats econòmiques sense descontrol, una ciutat que pugui prosperar, però conscient dels seus límits.
Un dels factors decisius en l'allunyament de la política per part de la ciutadania és que els partits posen per davant en massa ocasions la ideologia, la diferència, els prejudicis i el determinisme.
I ningú s'atreveix a prendre decisions autònomes, que depenguin de les circumstàncies de cada administració, de cada esfera de govern. És a dir: pot Junts i el PSC pactar a Barcelona, però no al Parlament de Catalunya? Ha de decidir el PSC arribar a acords amb els comuns al Parlament –ja ho fa—però és impossible fer-ho avui a Barcelona –això és el que s'evidencia cada setmana?
La resposta és un 'hauria'. Per què no? Hi ha coses en joc que són diferents. Altres estan íntimament relacionades. Però els dirigents polítics haurien de mostrar una major personalitat, un major arriscament.
Junts, avui, no ho té a Barcelona. No ho va tenir Xavier Trias, que va desestimar un acord amb Collboni, perquè els socialistes van proposar un mandat compartit. El primer que hauria de resoldre el partit que voldria ser una altra vegada Convergència –encara que només fos una mica—és la seva relació amb Puigdemont.
Perquè Puigdemont va ser qui va ordenar que Junts no formés part de l'acord amb els socialistes a la Diputació de Barcelona, per exemple, malgrat que la direcció que encapçala Jordi Turull sí estava disposada a subscriure'l.
Les contradiccions de Junts es mostren diàriament, com acaba de succeir amb la votació del seu membre a la CNMC a favor de l'OPA del BBVA davant el Banc Sabadell, mentre la direcció de Junts demana al Govern de Pedro Sánchez que la rebutgi.
La qüestió és que Barcelona és tan o més important que la pròpia Generalitat. I a la capital catalana ningú no sap res. ¿Candidat a l'alcaldia? Connais pas.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial
