Versa un aforismo oriental que "tots els camins són erronis si no saps on vas". El desconcert alhora que divisió interna d'Esquerra Republicana està provocant una total manca de sentit a la seva presa de decisions, aparant com una organització cada cop més marginal en la dinàmica política de la Catalunya actual i sense una concepció estratègica.

Malgrat els moviments més aviat exagerats i excèntrics de Junts, és evident que el partit de Puigdemont li està menjant la torrada en el camp de l'independentisme postprocés. Semblava evident que descendir des dels horitzons de glòria de la passada dècada a la realitat actual, als republicans els anava a confondre i a desdibuixar. El que no era previsible és que fos fins a aquest punt i que es llevés tant en el temps.

Prioritzar el seu congrés a prendre qualsevol tipus d'orientació i estratègia amb relació al govern de Catalunya i de la ciutat de Barcelona els ha portat a un grau d'irrelevància més que notoria. Com era d'esperar, l'aposta per Oriol Junqueras en el lideratge podia significar un tir al peu, un intent de tornar a un passat que ja no era possible de reeditar. Probablement els republicans, per refer-se, necessitaven superar la fase ensimismada, gairebé mística, que representa el lideratge "junqueril". El problema d'aquest és que es comporta més com a apòstol que com a polític. Es requeririen d'altres materials i altres plantejaments. La competència i la por a Junts els te atemorits.

Va guanyar el congrés Junqueras perquè tenia un passat i perquè la candidatura alternativa no resultava ni sòlida ni creïble, tenint en compte els noms que la encapçalaven. Va guanyar, però no va convèncer. Tampoc va dotar al partit d'un projecte ni una tàctica clara. En política, el pitjor pel què pots optar és per no actuar ni de govern ni d'oposició.

El temps d'entrar en el govern de l'Ajuntament de Barcelona ja va passar. A dos anys de les municipals no els aportarien gairebé res a Jaume Collboni que té altres socis i que, a més, si convé, pot governar prorrogant pressupostos. La realitat, és que el govern municipal socialista s'ha consolidat, amb apostes fortes en economia, habitatge, urbanisme o baixant el soufflé del turisme.

Tampoc el president de la Generalitat els necessita especialment dins del seu govern on ja té gent que ve del seu món. Més enllà de pactar alguns temes aquí o en la política madrilenya, la continuïtat del suport d'ERC als socialistes està garantida. Poden fer gestos, però són presoners de la multitud de càrrecs de segona línia que han optat per mantenir en les estructures de govern, com el control, encara, de la ràdio i la televisió catalana. Fora fa molt de fred.

El més inverosímil els passa a ERC a la ciutat de Barcelona, entorn en el qual, malgrat el lideratge trastornat del convers Ernest Maragall en el seu moment, sembla no encaixar ni tampoc trobar candidats que tinguin un mínim d'empatia ni amb la ciutadania ni amb el lloc.

L'oposició interna del partit, la que rebutja qualsevol pacte amb els socialistes --vade retro satanàs--, s'ha imposat amb la qual cosa tenen un serios problema orgànic i polític ja que el seu líder i segona de a bord de Junqueras, Elisenda Alamany, queda bastant tocat i deslegitimada.

És el cap de grup a l'ajuntament i secretària general en el partit. La seva personalitat i les seves habilitats polítiques encara estan per conèixer. Té una certa fama d'arribista després del seu pas pel món dels Comuns i del que va ser Podemos a Catalunya.

La sensació d'estar navegant en aigües desconegudes per part del partit és gran. A Barcelona, en el món metropolità, Esquerra sempre se l'ha vist desubicat. A ERC, ni el recurs a la versió maragalliana més combatent li va servir per acabar situant-se a la ciutat. El seu catalanisme de tipus primitivista encaixa molt millor a la Catalunya rural de passat carlísta.

Aquest és el seu entorn adequat que està lluny de qualsevol indicio de modernitat. En realitat, mai ha format part de la cultura progressista i els seus intents d'homologar-se amb l'esquerra real mai han funcionat del tot.

Venen del món mesocràtic, de la caseta i l'hortet, del folclore tradicional i d'una noció de Catalunya que dista molt de ser ja real.

*Aquest article ha estat traduït automàticament utilitzant la intel·ligència artificial