Prova superada, van pensar Oriol Junqueras i Elisenda Alamany el passat març quan va concloure la segona fase del congrés d'ERC que els va portar a prendre les regnes del partit -recuperar-les, en el cas de Junqueras-. Després d'un dolorós procés intern en el qual els republicans van exhibir totes les seves vergonyes sense deixar res en el buit, els nous líders del partit es disposaven a traçar el nou rumb d'una estratègia que té com a primera meta l'objectiu de les eleccions municipals del 2027. Objectiu: recuperar el terreny perdut en l'àmbit local.

I llavors va arribar el congrés de Barcelona, i el miler de militants republicans a la capital van donar l'esquena a l'oficialisme recentment instaurat per apostar per la corrent crítica que representa Creu Camacho. Una victòria per tan sols 14 vots que ha reobert  les ferides i alimenta de nou els dubtes sobre el lideratge de Junqueras.

“Aquesta victòria és de tota la militància que ha cregut que calia un canvi profund a ERC de Barcelona” afirmava una pletòrica Camacho després de certificar-se la seva victòria.

Una victòria aconseguida amb l'aval de les dues candidatures que sis mesos abans li van disputar la presidència del partit a Junqueras. Impossible oblidar-ho quan tots dos es fondien en un ostentós abraçament en la clausura del cònclave municipal per intentar convèncer la militància republicana que res s'ha trencat a Barcelona.

Però sí que s'ha trencat. Tant, que en tan sols una setmana la nova líder de la federació de Barcelona va anunciar una consulta a la militància sobre l'entrada d'ERC al govern local i Alamany -líder del partit a l'Ajuntament- li responia també des dels mitjans que no cal, que aquesta idea ja està descartada.

"No estem en el mateix punt" assegurava la secretària general d'ERC per descartar la consulta, en una entrevista a Europapress el contingut de la qual estava “pactat” amb la nova líder de la Federació de Barcelona, asseguraven des del partit.

“Estem en el mig del mandat. Per tant, no hi ha res sobre la taula pendent de resoldre”, afegia Alamany, conscient que després de la derrota en el congrés local, una consulta d'aquesta índole només serviria per desgastar més el seu lideratge. Per tant, molt pacífics no han estat els primers passos de Camacho, per molts abraços que es doni amb el president del partit.

Ha passat només un any des que la pròpia Alamany tancara un pacte amb el PSC per entrar al govern local. Menys temps encara des que l'Orfeó Martinenc es va quedar sorprenentment petit per acollir els militants que havien d'avaluar l'acord.

Una massiva afluència en la qual molts van veure la mà de Marta Rovira, llavors ja en plena guerra amb Junqueras pel futur control del partit.

Pocs creien ja en la viabilitat d'aquest govern de coalició truncat per la guerra civil a Esquerra. Però més enllà d'una entrada al govern municipal, la derrota en el congrés de Barcelona posa en qüestió l'estabilitat de la formació republicana.

Superada la segona fase del congrés al març, Junqueras i Alamany estaven convençuts que s'obria ja una nova etapa de pacificació en la qual podrien construir la nova Esquerra que somien. Però ser derrotats per sorpresa a la federació més important del partit és un dur revés.

Especialment per a la líder republicana a l'Ajuntament de Barcelona. L'Assemblea d'ERC del passat març es va saldar amb una victòria per Junqueras, que va eludir els debats impulsats pels seus rivals sobre la durada del seu mandat o la possibilitat que torni a ser candidat a la Generalitat. També que Alamany compagini la secretaria general del partit amb la futura candidatura a l'Ajuntament de Barcelona.

El revés intern del passat 26 d'abril posa en qüestió aquesta candidatura, després de demostrar-se que Alamany no té el control de la federació. L'eix de la campanya interna va ser el pacte amb el PSC teixit per ella un any abans.

I Camacho es va imposar contra la candidatura oficialista enarbora...