Sense adversaris clars. Amb una enorme confusió interna en els partits que podrien impulsar un competidor seriós. A aquesta situació arriba Jaume Collboni després de dos anys de les eleccions municipals. És alcalde amb deu regidors. Amb dificultats, però governa la ciutat i ha començat a pitjar l'accelerador.
De fet, és el que podia fer Collboni. No molt més. Sense Esquerra com a soci, tot i que els seus dirigents a Barcelona van arribar a la conclusió que era millor governar amb el PSC, amb regidors a l'executiu local, i sense el concurs de Junts, que va guanyar les eleccions, però no desitja oferir cap caramel als socialistes, l'alcalde Collboni va arribar a la convicció que només havia de guanyar temps amb un objectiu: posar les bases per a una victòria i alguna cosa més de regidors el 2027.
I això és el que es dedica. Aquest dissabte va obrir la porta a una evidència. Les administracions han de tenir la cintura necessària per adaptar-se davant de noves circumstàncies. El sòl destinat a l'activitat econòmica al 22@ havia de deixar pas, en part, a l'ús com a habitatge.
Per fer-ho s'ha de modificar el PGM, i Collboni va anunciar que està disposat a això. Sap que l'habitatge és el principal problema per a molts joves i no tan joves. I és conscient que aquesta qüestió és crucial per a altres adversaris polítics, com els comuns, que estan disposats a recuperar Ada Colau com a candidata el 2027.
Collboni ha començat la segona etapa del seu mandat amb la clara pretensió d'obtenir rèdits. Compta, al marge del seu major o menor èxit de gestió, amb una avantatge: no hi ha candidats amb possibilitats a l'altra banda.
Esquerra està desorientada. Ha arribat a un cert acord amb el PSC per col·laborar en algunes àrees a l'Ajuntament, però no vol cap pacte segellat. I ja no està a temps per decidir-ho. No té candidat o candidata a l'alcaldia. Elisenda Alamany no mana a la pròpia Federació de Barcelona, tot i que és secretària general d'ERC.
Entre els crítics amb Alamany, i, de fet, amb Oriol Junqueras, no asoma cap potencial adversari de Collboni. I el partit, en el conjunt de la política catalana, aguanta amb certa dignitat, però, en tot cas, no creix.
El partit que va guanyar les eleccions, amb Xavier Trias, tampoc sap què fer. Tot depèn a Junts, per ara, de Carles Puigdemont. No hi ha candidats a l'horitzó. El sector econòmic de la ciutat voldria un acord entre Junts i el PSC, si pot ser amb Junts en primer lloc, amb la veu cantant. Però no sembla que això sigui possible. Almenys, no amb Jordi Martí, tot i acostar posicions ara amb el PSC sobre la mitjana del 30% d'habitatge públic.
El PP, que va donar l'alcaldia a Collboni, de la mà de Daniel Sirera, aguanta amb força a les enquestes, en les que va publicar Metròpoli fa una setmana. Però no s'impulsa com una alternativa per dirigir la ciutat. Pot ser, no obstant això, decisiu de nou després dels comicis del 2027.
I després sorgeix, una altra vegada, l'ombra d'Ada Colau, que voldria capitalitzar un possible descontent amb Collboni. Els comuns, no obstant això, ho tenen complicat. Exhibir una bona gestió en la construcció d'habitatge públic, per exemple, seria una broma de mal gust.
No hi ha ningú davant. Això no vol dir que Collboni no hagi d'esclarir un projecte concret i ambiciós per Barcelona. La quantitat d'obres en marxa a la ciutat no justifiquen una idea sobre l'urbs. Falta alguna cosa més. I falta, principalment, una brúixola. És a dir, amb qui es desitja impulsar la ciutat en els propers vint anys.
Un favor a Collboni i a tota la ciutat seria que hi hagués algú davant, amb personalitat i idees clares. ¿Pot aparèixer en els propers mesos?
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial
