L'Ajuntament de Barcelona ha posat en marxa mesures per lluitar contra la crisi de l'habitatge, com la Generalitat, el primer Govern autònom a aplicar topalls als lloguers.

Les dues administracions han decidit intervenir en el mercat. I és d'esperar que tot això contribueixi a frenar la carrera alcista dels preus de compra i de lloguer, aspecte aquest últim en el qual sembla que comencen a veure's alguns resultats.

No obstant això, la realitat del dia a dia hauria de ser més dissuasiva que aquests canvis legals per a aquells que encara estan per l'especulació immobiliària. Han ocorregut algunes coses a tenir molt en compte.

Els preus de l'habitatge van pujar l'any passat un 8,4%, el major augment des del 2007.

Al març passat, el nombre de hipoteques signades va superar en un 44,5% a les del mateix mes de l'any passat. I es van donar a un tipus d' interès mitjà inferior al 3%, quan l'IPC es va situar en el 2,3%. El nombre de pisos venuts va créixer el 40,6% respecte al mateix mes del 2024, alguna cosa que tampoc s'havia vist des del 2007, el cim de l'últim boom immobiliari.

A l'agost d'aquell any va esclatar als Estats Units la crisi de les hipoteques brossa, una bomba que 12 mesos després arrossegaria a bancs i asseguradores donant lloc al que es va denominar la Gran Depressió.

Cal recordar que aquell desastre, que es va prolongar fins al 2014, no hauria estat possible sense la desregulació financera i sense el concurs de les agències de qualificació de deute, unes institucions que s'havien cansat de repartir la màxima nota, la AAA, a productes que estaven recolzats en fum.

Aquestes empreses de rating continuen gaudint del mateix crèdit que llavors. Moody's ha estat la primera a rebaixar el bono dels EEUU la setmana passada després de la penúltima tonteria de Donald Trump, i va ser atesa religiosament per tot el món.

En aquests moments, el món acadèmic sosté una complicitat total amb l'explosió del negoci turístic, com es va comprovar fa uns dies en el CCCB. És sospitosament semblant a la de la dècada del 2000, quan el cum laude universitari va beneir sense fissures la hiperproducció de l'enginyeria financera; amb identiques connexions endogàmiques i conflictes d'interessos.

Hi ha més dades, més semblances, però potser no sigui necessari insistir. El que s'ha exposat dibuixa un panorama tan semblant en tants aspectes al de fa 20 anys que no puc deixar de recomanar, especialment a qui estigui temptat d'entrar en el negoci del maó, que vegi o torni a veure Inside Job, el documental del 2010 que diseca aquella enorme estafa. Crec que la seva visió és més eficaç que tots els límits que puguin establir les Administracions.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant la intel·ligència artificial