Junts va presentar una moció de reprovació a l'alcaldessa. Diuen els neoconvergents que Jaume Collboni té una manifesta incapacitat per arribar a acords amb la resta de grups. Amb entusiasme van votar a favor Barcelona en Comú, PP i Vox. Uns els crien i ells s'ajunten.

No vam veure al líder provisional -i precari- de Junts, Jordi Martí, esgarrapar-se les vestidures per aquests suports interessats i curt terministes. Anem a veure, ¿l'alcaldessa és incapaç de arribar a acords amb la resta de grups? Sí. ¿Per culpa de l'alcaldessa? No. Amb rotunditat no.

Els de Junts llencen la pedra i amaguen la mà. No volen pactar absolutament res, ni tan sols els temes en els quals estan d'acord com, per exemple, posar fi al fiasco de la reserva del 30% de les promocions de vivenda. Ja voldria escoltar al món empresarial que posa el crit al cel pels acords dels socialistes amb ERC o comuns, que critiquessin amb tant entusiasme al grup municipal neoconvergent o organitzessin comitives a Waterloo per exigir a Puigdemont compromisos. No seria la primera vegada. Les visites guiades del món empresarial a Waterloo s'han produït des de les eleccions autonòmiques. No consta que en cap d'elles s'hagi recriminat al Molt Honorable que el seu grup es mulli en la governabilitat.

En un exercici de veure la palla a l'ull aliè i no la biga en el propi, Junts culpen a l'alcaldessa de ser incapaç d'arribar a acords. El millor és que ho diuen qui són incapaços d'explicar el seu model de ciutat. Sense líder, els de Junts estan al ple municipal com elefant en una tenda de porcellana. Ho trenquen tot i no construeixen res.

La proposta va ser recolzada amb entusiasme i ardor guerrer per part dels comuns. La seva líder interina, Janet Sanz, en el seu afany de semblar-se a la líder de veritat, Ada Colau, va donar suport a la dreta de tota la vida. No hi ha constància d'urticàries en la interina líder dels comuns que acusen Collboni de pràcticament de tot. En breu, sorgiran veus de la implicació de l'alcaldessa en l'assassinat de Kennedy.

Per als comuns tot val per disparar amb foc gruixat contra l'edil municipal al qual es presenta com un individu submís i cabizbaix davant la burgesia barcelonina. Així Colau i els seus segueixen erigint-se en l'últim bastió de l'esquerra, tot i defensar polítiques que van deixar Barcelona com a gall sense cap.

PP i Vox es van sumar a l'alegria. Són els únics que tenen menys a perdre i protagonisme a guanyar. Sirera, a més, necessita el focus mediàtic ja que en el congrés del PP tindrà els seus cinc minuts de glòria. Juntament amb Feijóo ha defenestrat a Alejandro Fernández.

El millor és l'abstenció d'ERC. Els republicans segueixen posant-se de perfil. Volen ser socis prioritaris, és a dir els nens mimats, però alhora marcar distàncies amb el PSC. Un cop més, Esquerra no és un soci de confiança. Mai ho ha estat. Qui no recorda les seves displicències en els tripartits o amb Junts. Sempre marcant paquet, en argot de Joan Puigcercós, i de fidelitat amb els compromisos res de res.

Collboni hauria de convocar un ple monogràfic. Per demostrar qui és qui a l'hora d'arribar a acords. Estendre la mà per arribar-hi, però si és possible amb un guant protector perquè Junts i comuns, i no parlem de PP i Vox, només volen mossegar-la. D'ERC, de pas, em fiaria molt poc. Però sí, ple per explicar model de ciutat i per donar xifres de com evolucionen tots els indicadors.

Des de vivenda a seguretat, passant per neteja, economia, ocupació i inversions als barris. La política és el millor antídot contra la demagògia i el postureig. Dos no pacten si un no vol. I aquest un no és Collboni.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial