Diversos són els barris de la nostra ciutat que limiten o són fronterissos amb els municipis del nostre entorn metropolità tret, òbviament, els de la façana marítima. El seu comú denominador és, a grans trets, que en tractar-se de barris bàsicament de residents i no de trànsit o en itineraris de ciutat o amb atractiu cultural o turístic, les mancances i desídia municipals cap a ells són encara més notòries.

A l'oest llunyà, el “far west” o sudoest extrem de Barcelona, el barri de Sant Ramon al districte de Les Corts amuntega el desinterès i les no volences de l'Ajuntament  i de la Generalitat per prestar els seus serveis i complir les seves obligacions amb l'eficàcia deguda.

La inseguretat és una d'elles. La delinqüència ha proliferat amparant-se en lleis laxas i els malhechores han descobert nous vehicles de fugida ràpida i impune: els patinets. Els permeten desdibuixar-se al colindant L´Hospitalet i el seu complex entramat urbà. No perdonen. Veïns a les seves llars o vianants i comerciants són les seves víctimes propiciatòries.

La necessària ampliació i connectivitat del transport públic en superfície de Barcelona i el seu àmbit metropolità ha convertit determinats vials en un continu trasbals de vehicles pesants i carrers abans tranquils convertits en veritables cotxeres d'autobusos.

Abans algú va forçar un traçat del tramvia en paral·lel a un mur de 400 metres a l'Avinguda de Xile  i lluny de travessar el barri pel seu mateix centre en Cardenal Reig. Per si fos poc, la mobilitat imposada des de L´Hospitalet a la Travessera i a Collblanc en els carrers compartits amb Barcelona a les Corts amb restriccions, carrils bicis, zones 30, etc. ha convertit el barri en una ratonera o pas de tortugues en hores punta.

Al veí barri de La Maternitat i amb la construcció del nou Camp Nou el trànsit de camions de gran tonatge és constant i preveuen un overbooking de cotxes i de gentada en reprendre la seva activitat esportiva i dels usos de restauració i comercial previstos.

Un Estadi amb cada vegada més partits, en horaris disparats i gairebé en qualsevol dia de la setmana depenent de la jornada esportiva, quan no concerts a afegir les competicions en els nous pavellons, Palaus, per a la pràctica del bàsquet, handbol, hoquei i altres disciplines i a afegir els variopints concerts a celebrar.

Els veïns mentre tant han d'patir, com la resta de barcelonins, una asfixia fiscal amb impostos de primera i massa serveis de tercera. I, per descomptat, l'habitatge social i els equipaments públics per als nostres avis o en sanitat són testimonials quan no nuls.

Sort que fa tres dècades es va promoure la construcció de l'escola Pau Romeva, tot i que per anar a l'Institut cal desplaçar-se a les antípodes. Una de les actuacions més rellevants és la transformació tan aprovada com pendent de l'antic complex fabril i de la Colònia Carné i els carrers Danubi i Pintor Tapir  i  els seus voltants que alleugin el barri de tantes assignatures pendents.

Sant Ramon no és un barri petit, viuen 24.000 persones i amb una de les densitats més elevades de la ciutat. Malgrat tot l'anterior, és un “far west” per als nostres munícips i no només per trobar-se a l'oest o sudoest més exactament.

El pulmó que hauria d'alleujar tanta congestió habitacional és el parc metropolità de Can Rigal. En el seu dia, Josep Lluis Núñez, President del Barça, va pretendre emplaçar-hi la ciutat esportiva del club. Les progressistes associacions veïnals van aixecar la veu i van aturar el projecte amb la seva reivindicació com a zona verda. Res a objectar a aquesta petició.

No obstant això, aquell crit reivindicatiu s'ha transformat en un continu silenci des de fa trenta anys. Can Rigal, epicentre de la confluència de Barcelona, Esplugues i L´Hospitalet de Llobregat, és avui un abocador de fems i de material de obra del Camp Nou, als seus vorals s'exerceix la prostitució, la incivilitat ho és sense parar, la brutícia desbordada als seus terrenys buits, l'il·luminació escassa i s'intueixen barraques d'efecte cridadora davant de la passivitat pública dels seus arrels.

Hi ha una excepció: la parcel·la enjardinada i immediata a un Hotel de luxe al costat del qual discorre, com no, un impecable carril bici bidireccional i segregat que ningú utilitza i col·lapsa, encara més, un dels accessos i sortides del barri.

Ara i juntament amb el “far west” es pretén construir, a saber quan, perquè les promeses municipals són poc fiables, el nou Hospital Clínic. Vindrà acompanyat d'una ampliació de metro i bus i de millora dels accessos. Potser el que no s'ha fet pels veïns ara ho faran pels malalts i els seus familiars que hagin d'anar al centre sanitari.

Mai no és tard si la felicitat és bona i aquesta ho és.  El llunyà sudoest de Barcelona hauria de ser un proper barri amb més policia, serveis i equipaments de proximitat.

Fins llavors, Sant Ramon seguirà sent un barri on la llei del obligat no impera i la desídia de les administracions públiques cap als seus veïns campeja a les seves amples.

El cartell de “Wanted”, aquell del “S'ofereix”, ha de ser no d'un forajit sinó d'un gestor eficaç, en format de lona gegant allà emplaçada. El trist és que Sant Ramon és només un més, i n'hi ha tants ja, dels barris que es degraden.

*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir intel·ligència artificial