No és que un senti una especial simpatia per la constructora Núñez y Navarro, entre altres motius (a part d'haver omplert Barcelona d'edificis horrorosos, gesta per la qual el masoquista poble barceloní va atorgar al seu cap, l'inefable Josep Lluís Núñez, la presidència d'aquell equip de futbol que és més que un club) per haver ocupat fa anys un dels seus catastròfics apartaments a la Diagonal (acabava de tornar de Madrid, després de treballar en un setmanari del grup Prisa que s'estava enfonsant, i en algun lloc em tocava ficar-me), un estudi amb un bany estupendo, una cuina enorme i per a mi inútil i un espai en el qual havia de ficar el llit, la taula de treball, el televisor, el tocadiscos i unes quantes coses més.

Es tractava, per dir-ho així, d'una casa sense casa, com si haguessin dividit per la meitat un apartament normal i m'hagués tocat la torna.

Núñez y Navarro és l'empresa propietària de la casa Lleó i Morera, obra de Lluís Domènech i Montaner inaugurada el 1906 i joia del modernisme català.

La iniciativa de la seva construcció va ser de Francisca Morera i qui la va presentar en societat va ser el seu fill, Alberto Lleó i Morera, qui li va vendre en 1943 a la Societat Mercantil Bilbao.

Després la va adquirir la Mutualitat General de Previsió Social de l'Advocacia de Madrid. El següent propietari va ser José Manuel Lara, cap de l'editorial Planeta (allà es va instal·lar la capella ardent del magnat andalús).

Planeta li va vendre a Núñez i aquest va manifestar el seu desig que s'obrís al públic, desig que el seu fill, Josep Lluís Núñez Navarro, vol convertir en realitat.

Lamentablement per a ell (i pel seu difunt pare), l'ajuntament de Barcelona no ho veu gens clar: insisteix que s'instal·li una rampa per a discapacitats, quelcom força impossible perquè fins i tot els esglaons de la mansió estan considerats patrimoni històric.

Així doncs, l'última petició de Núñez Junior ha estat denegada i la casa Lleó i Morera segueix tancada a cal i canto.

Em temo que l'ajuntament s'ha excedit en el seu zel. No sé si el fet de Nuñez pare i Núñez fill és un intent de redempció per tots els edificis horrendos que han anat disseminant per Barcelona o una simple manera de guanyar-se uns calers amb les entrades venudes als turistes (crec que aquesta explicació és la més versemblant), però robar als propis i als desconeguts una de les construccions més maques del Passeig de Gràcia no em sembla que els faci precisament un favor als uns i als altres.

Malgrat tot el meu respecte pels discapacitats, l'excusa em sembla una mica insuficient. Que aquests no puguin accedir és una contrarietat, potser greu, però, un cop més, no es poden observar les coses del passat amb la mirada del present.

És molt trist, però els senyorets modernistes no pensaven en els paralítics, de la mateixa manera que el tràfic d'esclaus es considerava una ocupació pràcticament respectable.

Aquesta solució salomònica consistent en que, si no poden accedir els discapacitats, anirem a prohibir l'entrada a tothom (com us porteu malament amb els tuertos, tots cegos) no és del tot de rebutjar. I si hi ha algun motiu més per no obrir la casa Lleó i Morera, que ens ho expliquin.

El edifici es va construir en una època molt diferent a la nostra i en la qual les minories eren tractades encara més a puntapies que ara. ¿Però per això ens privaran a locals i turistes d'una de les peces més maques del gran Domènech i Muntaner?

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial