La penalització de les faltes d'ortografia en selectivitat ha causat víctimes. Els estudiants. I la secretària general del Consell Interuniversitari de Catalunya, que ha dimitit.

Catedràtica de llatí de la Universitat de Barcelona (UB), ha durat quatre mesos en el càrrec. Abans va ser vicerectora de Política Lingüística de la UB de 2017 a 2020. Un trienni del “proces”.  

El nou desbarat lingüístic l'ha expulsat a causa de l'ortografia. Perquè en Literatura Catalana i Castellana els errors en “redacció, gramaticals, ortogràfics o lèxics en el conjunt de l'examen”, penalitzen fins a dos punts.

La seva tragèdia és que fins ara es penalitzaven amb 1 punt en Literatura Castellana. Però en Literatura Catalana ni es citaven penalitzacions en les pautes de correcció. Tongo.

“Tot professor de llengua i gramàtica pot suspendre un altre professor de llengua i gramàtica”, ensenyava a la UB el molt savi catedràtic Ernesto Carratalá (1918-2015). Citava un exemple.  

“En català, la paraula bardissa pot escriure's de moltes maneres”, explicava. Esbarzer, Esbarcé, Esbarcer, Asbarcer, Esvarcer. Hesbarzer… i així fins a 31 combinacions errònies.

¿Quants correctors sabrien la correcta? ¿Quants estarien d'acord? Perquè les autoritats lingüístiques catalanes sempre han estat incapaços d'acordar res sòlid en política lingüística.

Ni abans, ni durant ni després del ¿procés, procès, prozés, prozès, prusés? Només cal veure els descalabros i fracassos en els informes europeus de Pisa. I els pitjors resultats de les proves de competències bàsiques en 6è de primària i 4t d'ESO.  

“Cada dia s'escriu pitjor. La nostra ensenyança no cuida, com hauria de ser, del domini de la llengua”, alertava en 1971 el subdirector de El Correo Catalán, Manuel Ibáñez Escofet (1917-1990).

Ho escrivia en el seu article El deure d'escriure bé, recollit en la seva antologia La corda fluixa (Pòrtic, 1971). Considerava que és en l'ensenyament primari i secundari quan cal seure les bases de la correcció i l'agilitat de l'estil.

Ja aleshores culpava d'això a que se “menysprea olímpicament la disciplina gramatical”, i a que “es dóna poca importància al coneixement amorós de la llengua”.

Comprovava que a aspirants a periodistes i escriptors “els costava narrar amb coherència fets i idees”. I acusava, també, a “la baixíssima qualitat de la literatura administrativa”.

Partidari que fins i tot els matemàtics escriguin bé, admetia que no és necessari fer-ho com un capítol del Quixot. Exigia “pensament, claredat, elegància i gentilesa”. I respecte al lector.

Reivindicava per a l'ofici de narrar un “llenguatge exacte, planer, i ben jugat”. Creia que es podia fer. Entusiasta del seu treball, es equivocava. Perquè aquest assumpte encara no deixa de deteriorar-se.

Carratalá, Escofet i tants altres ja no poden veure els greus errors i faltes que es cometenen en diaris de paper i digitals. En els titulars i subtítols de les televisions. En wasap i mails. I fins i tot en la Intel·ligència Artificial.

Quant al talent, encara val el lema d'Unamuno: Quod natura non dat, Salmantica non praestat (Allò que la natura no dóna, la Universitat de Salamanca no ho atorga). Barcelona, tampoc.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial