És cert que les coses tendeixen a normalitzar-se a Catalunya, però també és veritat que les diferents cares de l'integrisme mantenen la seva influència. Potser no tant al carrer, on ha perdut capacitat de mobilització, però sí en les estructures de poder local.

La setmana passada l'activisme nacionalista va tocar a rebatejar perquè el Centre Cultural La Model --municipal-- havia acollit un acte en el qual la companyia Teatre sense Papers, dedicada a abordar els temes que preocupen als immigrants, s'havia atrevit a fer un sketch de queixa per l'ús del català com a llengua oficial i única en la sanitat pública.

Catalanofòbia, ridiculització, atac, ofensa, posades de banya i apallissaments, suposat sketch --per negar qualsevol mèrit artístic a la cosa--; en fi, la retina a què recorre sempre la reacció, d'ací i d'allà, quan es llança desbocada a per la seva presa.

És veritat que el color socialista del consistori era un atractiu addicional per muntar el xou, un xou que no havien provocat altres representacions de la peça –Parla en català, forma part de l'obra Aquestes llatines-- tan modestes i properes com la que ens ocupa.

La tinent d'alcaldessa Maria Eugènia Gay es va veure obligada a demanar disculpes per alguna cosa que no les mereix i que ha d'amparar-se en el dret a la llibertat d'expressió, com ella mateixa havia defensat en primera instància.

Els guardians de la moral al·ludeixen a estadístiques en què el 99% dels actes de discriminació lingüística tenen com a víctimes persones catalanoparlants.

Aquest 99% es pot queixar, i ho fa. Inclús disposa de agents inquisitorials que recorren els nostres carrers a la caça de pecadors. Però l'1% restant no té cap dret, encara que l'exerceixi en clau de rialla teatral.

(A més, com tothom sap, aquestes dades sobre la marginació lingüística no són reals; en tot cas reflecteixen les denúncies presentades, no les situacions veritablement visudes. A més, les pròpies institucions són les que s'obstinen a marginar el castellà a les aules i imposar el català sense tenir en consideració la llengua materna dels alumnes.)

El fons de la qüestió va més enllà de la llengua, que és tot el contrari, que no és altra cosa que un instrument d'unió entre les persones. Sospito que no podria importar-los menys. El fons és la imposició i el menyspreu pels drets del diferent, i la capacitat de l'integrisme d'influir en unes institucions que no governa perquè careix de suport electoral suficient.

Estan allà fora; segueixen amb la seva matraca del lament i l'expiació. Un modest grup teatral de dones immigrants ha vingut a recordar-nos-ho. 

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial