El ple del Ajuntament de Barcelona va acordar el passat 28 de febrer concedir la medalla d'Or de la ciutat a qui van ser els seus alcaldes: Joan Clos, Jordi Hereu, Xavier Trias i Ada Colau. Tan insigne condecoració va ser entregada als seus beneficiaris en un acte solemne el passat dia 16. Narcis Serra i Pasqual Maragall ja eren posseïdors de la mateixa per la organització dels Jocs Olímpics del 1992.
Vagi per davant que no rebutjo aquests reconeixements a qui van ser els màxims mandataris municipals i considero que el temps enalteix els encerts de la seva gestió i dilueix els seus errors.
Una altra cosa és concedir aquestes medalles quan encara no ha transcorregut un parèntesi suficient des de la finalització del seu mandat consistorial o si alguns dels exalcaldes o exalcaldessa segueixen sent protagonistes de l'actualitat política. D'altra banda, haurien de concedir-se aquests reconeixements de forma individual, en quatre acords singularitzats, un per alcalde, i no de forma comuna als quatre ex primers edils.
Joan Clos, va tenir l'encert d'una gestió eficaç de les arques municipals i el demèrit del Fòrum de les Cultures. Però no cabria objecció alguna a la seva medalla. Les concedides a Jordi Hereu i Xavier Trias, amb els seus èxits i errors, tampoc són objectables, atès que els seus posicionaments polítics són més en clau de Govern d'Espanya o del “procés” que no de la ciutat en controvèrsia.
Una altra cosa és el reconeixement a Ada Colau. La ciutat encara té en carn viva les conseqüències de la seva nefasta gestió i de les polítiques de demagògia o de confrontació promogudes per aquells que han substituït la comunista lluita de classes pel comú odi social.
Per si no fos suficient l'anterior, cal recordar que l'exalcaldessa va renunciar a la seva acta de regidora a l'any de ser reelegida per exercir la seva responsabilitat a l'oposició. Alhora, va anunciar que, dins d'un any, a les portes de les pròximes eleccions municipals a celebrar l'any 2027, decidirà si torna a presentar-se a aquests comicis.
Si ho fa, no sé si ho farà amb la medalla d'Or penjada al coll com una esquena d'ase que ara el camp. Hauria estat preferible concedir-la després del pas de més temps, corregides les conseqüències del seu mal fer municipal i confirmada la seva no entrada una altra vegada en la política municipal.
El positiu és que si tornés mai se li podrà concedir dues medalles d'or com a exalcaldessa perquè “non bis in idem”, no dues per la mateixa cosa, i perquè cada vegada que s'ha presentat a una reelecció, el 2019 i el 2023, ha retrocedit en el nombre de regidors que obté.
Qui anava a dir que quan els comuns rebutjaven distincions de ciutat, Ada Colau acabaria rebent una. Desconeixo si l'exalcaldessa després de ser-li entregada, com feia Rafa Nadal, va amagar amb mossegar-la. Confio que, almenys i amb aquest reconeixement, sigui conscient que Barcelona som tots i que és millor sumar que dividir per multiplicar.
Igual clavant el dit a la medalla pogués nàixer una necessària i indolora dent del seny.
La sensatesa, el rigor, el compromís social, el diàleg i l'equilibri són valors d'or de la nostra convivència. Les medalles de la ciutat d'aquest metall poden convertir-se en llauna per aquells qui la rebin i encara no eren mereixedors d'ella o no siguin capacos des de la seva recepció de fer honor a tan alta distinció. No és or tot el que lluu, però hauria de ser-ho.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant la intel·ligència artificial
