Coincidí en la jornada BCN Desperta! amb el professor d'Economia de la UB, Gonzalo Bernardos i el nostre debat va provocar el seu article (que enllaci), que m'ha animat a continuar el debat i respondre als seus arguments.

El sr. Bernardos etiqueta al govern municipal, i especialment a la meva persona de "podemita", cosa que, encara que no em sento identificat amb l'adjectiu, ho prefereixo a altres que m'han cridat des de l'extrema esquerra.

I per justificar-ho reivindica una sèrie d'arguments d': ¿És que acas es socialdemòcrata donar corda al turisme? No, és evident que Barcelona ha tocat sostre.

¿És que acas es socialdemòcrata donar via lliure als habitatges d'ús turístic i en conseqüència perdre els pisos per a altres usos i no per aquell que sí vol viure a Barcelona? Tampoc.

¿És que acas un alcalde socialdemòcrata ha de vetllar en primera instància per al llibrecambisme? ¿o ha de vetllar pels seus veïns i veïnes, pel seu treball i la seva vivenda? És evident la resposta i quin és el principal compromís del govern municipal, i per això, alhora que Barcelona ja és avui el gran centre de treball del país, és una prioritat clau fer més assequible viure a la ciutat.

¿Cal protegir l'ús residencial dels habitatges mitjançant regulació? Per descomptat. ¿És possible la intervenció del mercat de lloguer mentre duri el període d'escassetat? També, exactament com ha ocorregut sempre que ha hagut escassetat de qualsevol producte essencial per a la societat (¿recorden la bombolla de les mascaretes?)

La resposta del lliure mercat a la situació d'escassetat sempre ha estat la pujada de preus, i així s'explica que entre 2013 i 2023 els nous lloguers pujessin un 70% mentre que els salaris només un 20%.

Existeix un consens social ampli sobre el lliure mercat per béns i serveis, però quan es tracta de drets (i l'habitatge ho és, com la salut i l'educació) cal regular la seva universalització. De la mateixa manera que el 1986 amb la Llei General de Sanitat promoguda per Ernest Lluch va començar a caminar el nostre sistema públic de salut, tan envejat per altres països, ara és el moment del sistema públic d'habitatge.

Llavors vam ser capaços de fer un sistema públic de salut que, alhora que garanteix l'atenció sanitària, també és capaç d'estimular i promoure un sector privat potent que creix i es desenvolupa a mesura que també creix la cobertura social (des de la indústria farmacèutica, l'auxiliar, els assegurances, l'economia dels cures, etc.)

I açò es pot fer en habitatge, ja hem començat. A mesura que es crea un sistema públic d'habitatge en cooperació amb totes les administracions, també s'impulsa, promou i creix un sector privat i social, mentre entre tots proveïm de sostre a la ciutadania.

Per això la col·laboració públic-privada és essencial, per ser capaços de generar l'habitatge que la ciutadania necessita, el més ràpid possible i en conseqüència també disposar d'un sector de l'edificació i la rehabilitació més dinàmic, ja que avui a Barcelona tan sols representa el 4% de la seva activitat i a Catalunya un escàs 5,3% del PIB.

La socialdemocràcia no confronta públic i privat, al contrari, sabem que necessitem el privat. Va ser un error greu polaritzar el debat de l'habitatge: primer perquè és un dret que ens afecta i interpel·la a tots, segon perquè es sap (per l'experiència de l'última dècada) que el mercat és incapaç de proveir d'habitatge assequible, tercer perquè el sector públic per sí sol no té prou dimensió, i finalment i sobretot, perquè la ciutadania ho exigeix, exigeix un gran pacte d'habitatge pel que, des dels valors de la socialdemocràcia, treballem activament en fer possible.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial