La gran recessió del 2008 va imposar la recepta de l'austeritat per tallar la gangrena d'una crisi immobiliària que es va transmutar en financera i va acabar essent fiscal. El consens posterior reconeixia el greu error de les mesures que van aprofundir la misèria de milions d'europeus que no tenien més culpa que haver viscut per sobre de les seves possibilitats gràcies als diners barats que els havia facilitat la banca.

Per això, la prescripció contra els efectes econòmics de la Covid-19 va ser justament la contrària, diners i ajudes a dojo; combustible perquè la màquina no parés. L'efecte col·lateral no desitjat i inevitable va ser el creixement de la deute pública més enllà del que dictaven els acords d'estabilitat de Maastricht del 1997.

L'ocupació russa d'Ucraïna va interrompre el procés de recuperació després de la pandèmia per els seus efectes sobre els preus, i a més va donar alentes a aquells que prediquen retallades d'impostos, no perquè vulguin reduir el dèficit i la deute, que també, sinó sobretot perquè volen minimitzar la despesa pública en polítiques socials.

Des d'aquest punt de vista, compartit per una bona part de la dreta desinhibida local, Espanya també ha estirat més el braç que la màniga en la construcció de el seu jove Estat del Benestar. La pandèmia va posar de manifest que les residències per a gent gran i persones dependents, part fonamental d'aquest Estat del Benestar, no estan a l'altura. Em temo que si una comissió parlamentària estudiés a fons i de forma seriosa allò que va succeir, ens avergonyiríem.

L'assistència sociosanitària està majoritàriament en mans privades, encara que viu de l'erari. Les seves plantilles, que cobren al voltant d'un 40% menys que les del sector públic minoritari, treballen en condicions de suma precarietat.

Ara veiem com, amb certa timidesa, la Generalitat tracta de posar ordre. Sense la concorrència dels centres privats, el sistema s'esfondraria, però també és cert que el balanç de resultats de la majoria d'aquestes empreses pesa com una llosa sobre la qualitat del servei que presten.

(A principis de mes va trascendir el cas de l'empleat d'una residència d'avis de Barcelona que, sota els efectes de l'alcohol, havia agredit diversos interns la nit de Cap d'Any. No els quedi cap dubte de la connexió entre l'incident i el balanç de resultats de l'empresa que gestiona aquest centre: si l'home no hagués estat sol, difícilment hauria maltractat ningú, encara que begués.)

Per fi, l'Administració catalana dóna un pas que hauria d'incloure, a més d'un bon control, una finançament suficient. Perquè l'objectiu és resistir, no sucumbir a la temptació de mirar cap a un altre costat, d'ignorar un món tan dolorosament proper.

I molt menys competir en baixades d'impostos que suposen prestar uns serveis deficients perquè només qui pugui pagar-ho del seu propi butxaca aconsegueixi que els seus majors i els seus fills estiguin ben atesos. Això seria no viure per sobre de les nostres possibilitats, efectivament, sinó incomplir la primera de les nostres obligacions com a ciutadans.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial