Barcelona no és només el terme municipal que porta aquest nom: és també la seva àrea metropolitana. Un conjunt de poblacions no sempre ben tractades. Hi ha els soterraments pendents de Montcada i Sant Feliu, sense anar més lluny. Tot i això, els gairebé 50 anys de governs d'esquerres han anat configurant un conjunt de localitats habitables de les quals gairebé no se'n parla, llevat quan hi ha desgràcies.
Entre les ciutats que han reordenat el creixement desbocat dels anys seixanta, especulatiu al màxim, hi ha Santa Coloma, que ha recuperat la trama urbana i la zona del Besòs; L’Hospitalet, ja no una ciutat dormitori; Mollet, amb una extraordinària mostra de l'arquitectura catalana de finals del segle XIX.
I també El Prat del Llobregat. Aquesta gran horta que Artur Mas volia arrasar per omplir-la de casinos.
Avui aquesta horta està amenaçada per un altre tipus de desaprensius: els que espolien els pagesos enduent-se els verdures que collen sense que el consistori pugui establir mecanismes de vigilància suficients.
Per a qui no ho sapiga: just al costat de l'aeroport hi ha una zona d'aparcament des de la qual es pot accedir caminant tant a la zona natural que borda la desembocadura del riu com a la compra de fruites i verdures conreades en el delta.
No són més barates que a la botiga (que en algunes botigues), però són fresques i la transacció no suposa l'enriquiment dels intermediaris.
El Prat és una població que ha practicat un urbanisme poc depredador. El seu engrandiment, entorn de la plaça de Catalunya, és lluminós i acollidor. És de justícia recordar l'activitat desplegada per Luis Tejedor des de l'alcaldia.
No només va ser l'urbanisme. També la defensa dels aqüífers. És de les poques poblacions de l'Àrea Metropolitana que ha mantingut el subministrament d'aigua en mans del consistori. Fins i tot ha promocionat l'economia de proximitat recolzant aquells restaurants que ofereixen productes del delta, tant vegetals com el tradicional pollastre "pata brava", específic del consistori.
És cert que es va empescar en aconseguir una estació per a l'AVE que mai ha funcionat, però les obres ferroviàries tenen una duració molt llarga i el temps dirà si tenia raó en reivindicar la descentralització metropolitana i proposar que l'estació de la zona sud de Barcelona estigués a El Prat i no a Sants.
Volia una població en la qual l'autovia de Castelldefels no fos una autopista perquè no ho és al seu pas per Barcelona. Pensava en termes metropolitans: una Gran Via que es prolonga com passeig per L'Hospitalet i El Prat, permetent una nova zona urbana.
Ara se sap d'El Prat pels saquejos rurals.
Robaperes n'han hagut sempre, però els que es porten les hortalisses d'aquesta zona no són pobres amb gana acumulada, sinó gent que disposa de moderns vehicles amb els quals saquejar els pagesos.
Aquests, probablement, no es queixarien si la rapiña es produís només per l'activitat d'aquests 180 sense sostre que s'allotgen regularment en les terminals de l'aeroport. En són molts, però no els suficients com per fer desaparèixer d'un sol cop mil kilos d'alcachofes.
Curiosament les autoritats han començat a preocupar-se d'aquests pobres quan han suposat un problema per als altres. Això sí, la primera reacció ha estat passar-se la pilota dels ajuntaments a la Generalitat i d'aquesta als ajuntaments.
La burocràcia és el que té: primer es preocupa del mecanisme del tràmit i després ja es veurà si això resol el problema. Després de tot, els qui decideixen dormen cada nit al llit i a cobert.
Els pobres poden esperar. Sempre poden esperar. Porten segles fent-ho.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial