Aquest diumenge es va manifestar al centre de Barcelona, amb un seguiment modest, l'entitat creada per organitzar als petits propietaris immobiliaris. Es senten maltractats per un ‘escut social’ que els ha convertit en responsables de garantir l'accés a l'habitatge de les persones vulnerables.

Amb la prohibició dels desnonaments mantinguda pel Govern des de la pandèmia de Covid19, són els arrendadors els que carreguen amb els costos de llum i altres subministraments, mentre tenen l'obligació de continuar emetent factures que incrementen els costos fiscals d'una propietat per la qual no reben el pagament esperat dels seus inquilins. O inquiokupes.

Una normativa de protecció a l'inquilí -escudada en l'augment exponencial dels preus del lloguer- que ha convertit als petits propietaris en l'autèntic esglaó feble de la cadena.

“Vaig vendre l'apartament, jo no tornaré a llogar” explicava Paqui en un article publicat per Metròpoli Oberta. L'ex propietària expressava així l'esgotament de molts petits propietaris farts de pagar la festa dels de dalt i els de baix.

Pressionats per Generalitat i ajuntaments per pagar els impostos i desarmats davant una justícia que, en el millor dels casos, resoldrà el seu problema en un termini no menor a 20 mesos. Encara que sé d'algun cas que s'ha allargat fins als 6 anys.

Paqui no és l'única, tot i que els únics partits que s'han donat per al·ludits són, aparentment, PP i Vox. La resta de les formacions amb representació en el Consistori van haver de calcular que, vista la capacitat de mobilització de l'Associació de Propietaris, més val seguir atenent les exigències del Sindicat d'Inquilins, tot i que sigui per garantir a un funcionari públic que res té de vulnerable poder seguir vivint en una finca modernista al cor del l'Eixample per 700 euros al mes de lloguer.

Només així s'explica que el Govern anunciés com a mesures de suport a l'accés a l'habitatge les noves tarifes de l'Impost de Transmissions Patrimonials (ITP).

La gran mesura consisteix en una ‘rebaixa’ del 20% al 10% del preu de venda per a les cooperatives d'habitatge o promotors en el cas que es destini l'habitatge a VPO. Es nota que aquest dia es sentien generosos els senyors i senyores dels Comuns en la seva negociació amb el PSC.

Perquè ens aclarem, això significa que per un pis de 90 metres quadrats a Barcelona, amb un preu mitjà al voltant dels 430.000 euros, un comprador privat -aquella parella jove que somia amb un espai propi per emancipar-se i formar una família, o simplement per viure la seva vida- haurà de pagar 43.000 euros a la Generalitat en concepte d'ITP.

A Espanya el sou brut anual mitjà és de 26.948,87, uns dos mil euros més a Catalunya. Per tant, només l'ITP suposa el sou de dos anys per a qualsevol comprador mitjà.

No parlem de grans tenidors. En el seu cas -a partir de cinc habitatges-, o el dels promotors en cerca de sol urbà, l'impost escales fins al 20% del preu de venda. ¿Algú dubta que aquests impostos els acabarà pagant el comprador últim de l'habitatge? O al futur inquilí, sempre que tingui a bé pagar.

Tornem als nostres atribolats propietaris. A Espanya, el mercat de lloguer està prou atomitzat. Aproximadament el 90% dels pisos llogats estan en mans de propietaris particulars, mentre que el 10% restant pertany a grans tenidors, com fons d'inversió o societats familiars que posseeixen deu o més habitatges.

Un percentatge que ja ha crescut en el cas de Barcelona, al compàs de les mesures de protecció als inquilins, que solen ser sinònim de desprotecció dels arrendadors -¿no hi haurà manera d'equilibrar-ho, assumint les administracions les seves responsabilitats?-.

Una mala notícia, perquè els grans tenidors sí que saben rendibilitzar lloguers turístics o de temporada, que exigeixen una inversió en neteja i manteniment impossible de rendibilitzar per un pis, però no per una maquinària ben engrassada.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial