Dissabte, tocant el travesser, vaig aprofitar una de les últimes ocasions per gaudir del muntatge d'Un Déu Salvatge dirigit al Teatre Goya per Pere Arquillué. El text de Yasmina Reza, perfectament adaptat a la realitat barcelonina per Pablo Macho, parodia a la perfecció els tics més ridículs de la nostra benpensant societat postmoderna. Dos matrimonis de vides aparentment perfectes enfrontant-se a les seves misèries a partir d'una baralla entre nens. Una invitació a la reflexió des de la comèdia; la rialla com el millor estilet contra l'estultícia que tots portem. 

Fa una setmana ens deixava Mario Vargas Llosa, un dels millors escriptors del últim segle. També un intel·lectual de llibertat inquebrantable. Sempre va dir el que pensava i va raonar per què ho deia, la qual cosa li va comportar el menyspreu dels mediocres i el desencís de molts dels seus companys d'aquella generació del boom llatinoamericà que va tenir a Barcelona una de les seves capitals. 

Em va fer mal veure especialment el passat 13 d'abril com TVE s'oblidava del paper d'aquesta Barcelona en la carrera de Vargas Llosa. O en el seu encontre amb Gabriel García Márquez. Potser es tracta d'un atac de pur xovinisme barceloní d'una ploma que no va viure els anys en què la gauche. Però per una vegada em va semblar tan ridícul aquest oblit de pur madrilenyisme --només existia Vargas Llosa a partir de la seva pertinença a la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, o de la seva relació amb Isabel Preysler-- com la reducció dels mitjans que només recorden de Vargas Llosa la seva oposició a independentisme. I consti que a mi la seva aparició estel·lar en la manifestació de l'8 d'octubre de 2017 em va semblar un dels seus moments políticament més llúcids i compromesos. 

Aquesta setmana ens assaltarà Sant Jordi gairebé sense haver-nos recuperat d'aquests escassos dies de descans. El centre de Barcelona tornarà a omplir-se de roses i llibres a la festa més comercial, però també més espectacular de la nostra ciutat. Una celebració de la cultura que ens agradaria veure estesa tot l'any. Sigui com sigui, encara que l'afany lector --o comprador de cultura-- ens duri només un dia. 

Barcelona s'ha oblidat durant massa temps d'aquest passat esplendorós lligat a la cultura. Als llibres, al millor teatre, a artistes plàstics en els quals la capital catalana va deixar la seva empremta o al disseny. 

Durant l'última dècada Barcelona s'ha convertit en la capital dels macro festivals de música. No els menystinc, és una manifestació cultural com qualsevol altra. Però està bé que la ciutat intenti recuperar també el seu pols en altres àmbits de la cultura. Per això crec que fa bé l'Ajuntament en recuperar el Club Capitol. Una aposta per regenerar les Rambles com a espai de cultura i no un simple escenari per a la proliferació de botigues de records destinades als turistes.

Perquè les Rambles tornin a atreure als veïns de Barcelona necessiten una oferta que vagi més enllà de les paelles precuinades i les llaunes de cervesa. Que l'oferta vagi lligada a la recuperació del pols cultural de Barcelona és una molt bona notícia, encara que els accidents intents de recuperació de El Molino portin a la prudència. Hi ha la reobertura de la sala La Paloma i la seva inclusió en el programa del Cruïlla perquè les noves generacions redescobreixin un espai singular.  

Barcelona es mereix recuperar el seu idili amb la cultura, i reobrir un espai com el Club Capitol, que va tancar el 2019, pot ser un bon pas en aquest camí. És cert que el millor art no acostuma a ser el dirigit des de les administracions públiques, però aquestes han de posar les bases perquè la inspiració cultural trobi on assentar-se. 

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant la intel·ligència artificial